La mort de la seva mare va marcar la vida de Bono, i el sentiment d’abandonament i solitud que sentia es va reflectir en les primeres cançons d’U2, fins i tot la idea del suïcidi: If you walk away, walk away. I walk away, walk away. I will follow. I will follow (si te’n vas, si te’n vas -dirigint-se a la seva mare- jo marxaré, marxaré, et seguiré, jo et seguiré), amb MOFO, es recupera aquest sentiment de pèrdua, però ara Bono ja és un adult, té fills, però encara sent el buit de la manca de la seva mare, Bono encara és, en el fons, un nen. Comença lamentant-se del seu passat (sempre va lamentar no haver pogut estar més temps amb ella) i pregunta “Mare, encara sóc el teu fill?” per després desitjar que torni amb ell. Amb la seva mort va perdre la seva família i la seva llar “Mare, em vas deixar i em vas convertir en algú”. Seria Bono un cantant de rock i seria el líder d’U2 si la seva mare no hagués mort?...
POP va ser un àlbum fosc i molt experimental, molt crític amb la societat que vivim, amb la política, la religió, els mitjans de comunicació i la “superficialitat” de les nostres vides. Bono va descriure l’àlbum com “començar en una festa i acabar en un funeral”.
Mofo va obrir els concerts de la Gira Popmart (després del remix de Pop Muzik).
