Psychoville

Si parlem de sèries de televisió, tots tenim clar que l'estiu és una estació horrorosa. Les principals sèries (Lost, 24, Mentalista, Fringe, House... per citar-ne algunes) fan vacances i d'altres esperen la seva estrena a la tardor o l'hivern.

Però a vegades et trobes amb petits regals, sèries modestes, difícils d'encaixar enmig de les grans superproduccions, però que per la seva originalitat, excel·lent guió i interpretacions, superen als productes més comercials.

La sorpresa d'aquest estiu ha estat, sense cap mena de dubte Psychoville, una barreja de comèdia-suspens-terror creada per Reece Shearsmith i Steve Pemberton, dos dels membres de The League of Gentlemen, sèrie de culte al Regne Unit.

Els protagonistes de Psychoville són una colla de freaks inadaptats: un aprenent d'assassí en sèrie i la seva no menys perillosa mare, un pallasso manc i amargat, un milionari cec col·leccionista de ninots de peluix, una mare obsessionada amb el seu nadó (que realment és un ninot de plàstic) i un nan amb poders mentals. I tots ells només tenen en comú una cosa: una carta misteriosa que conté el missatge "Sé el que vau fer".

Creieu-me, és una sèrie imprescindible i tenint en compte la seva curta durada (només set episodis) no hi ha excusa possible per no veure-la. Això sí, cal tenir en compte que de moment només s'ha estrenat al Regne Unit i que segurament tindrà una seqüela (ja que té un final inacabat totalment obert). Per altra banda, els més cinèfils gaudiran de les referències a clàssics del cinema negre i del suspens.

Més informació a:

  http://www.comedy.org.uk/guide/tv/psychoville/

  http://www.bbc.co.uk/psychoville/

  http://en.wikipedia.org/wiki/Psychoville

I per aquells que hagin quedat atrapats en el món de Psychoville, podeu visitar les següents webs:

  www.robertgreenspan.co.uk

  www.bigginspanto.co.uk

  www.midgetgemsvideo.co.uk

  www.lomaxcommodities.co.uk

  www.jellyparties.co.uk

  www.jollyparties.co.uk

  www.bestmurders.co.uk

  www.murderandchips.co.uk

  www.freddyfruitcake.co.uk

  www.insideravenhill.co.uk

Coldplay Barcelona 2009 – Sector 121

No, no m’he acabat de grillar (potser només una miqueta), simplement sóc un freaky i el nostre estimat Two-Face resumeix en una imatge el que va suposar el concert de Coldplay per al públic de l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

Efectivament, dues cares de la mateixa moneda, el mateix concert i dues experiències totalment diferents depenent del sector on et trobaves. La meva dona i jo vam tenir sort i vam gaudir d’un concert excel·lent, per a d’altres va ser un frau i una presa de pel, i tot per culpa d’uns problemes tècnics que van deixar sense so a la meitat de l’estadi.

Ho he dit a diversos posts i ho continuo pensant, Viva la Vida or Death and All His Friends és, fins el moment, el millor disc de Coldplay: madur, profund, ric en matisos i sentiments, i el salt als grans estadis l’han fet encara més gran, més ric i més espectacular. Coldplay necessitava donar el pas i tot i oferir un muntatge molt més modest que el d’U2 i un setlist clavat (a excepció de dues o tres cançons) al del concert del 2008, em van atrapar de nou amb el seu directe, la seva màgia i la seva força.

Abans d’entrar en matèria vull fer referència a les excel·lents actuacions dels teloners.

Per una banda, els The Sunday Drivers, un grup de pop, pop-rock o indie-pop (com vulgueu classificar-los) espanyol amb un so potent i molt interessant. Caldrà prendre’n nota i anar-los seguint perquè en desconeixia totalment la seva existència i em van encantar.

I per altra banda, els The Flaming Lips, un excel·lent grup que trenca esquemes. Personalment, em va sorprendre que actuessin com a teloners de Coldplay: en primer lloc perquè la seva música (alternativa) no té res a veure amb el pop comercial; i en segon lloc perquè, atenent a la seva excel·lent trajectòria musical, potser haurien d’haver estat els Coldplay els teloners dels The Flaming Lips, però així són les coses... En tot cas, van oferir una actuació inoblidable que, malauradament, el públic no va acabar de reconèixer.

L’estadi es va anar omplint a poc a poc, 63.000 persones mirant el cel pregant per a que no plogués, que Chris Martin s’hagués recuperat dels problemes de gola i que res espatllés la gravació del concert (que havia de ser editat en DVD). Va sonar Magnificent dels U2, el Danubi Blau, les llums es van apagar i va començar a sonar Life In Tecnicholor mentre a les pantalles gegants una càmera feia un zoom des del planeta terra vist des de l’espai fins l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

I llavors va ser quan van començar a aparèixer els problemes tècnics, problemes de potència? Sigui com sigui, fins a tres vegades (dues amb Life In Tecnicholor i una amb Violet Hill) va “petar” el sistema de llum i so (tres petits talls que no arribaven al segon) que sembla ser van obligar a “desactivar” alguns altaveus (o simplement van quedar fregits).

Des de la nostra posició només vam notar aquells tres petits talls en les dues primeres cançons, i la resta del concert va sonar perfectament, sense tenir consciència que part de l’estadi no sentia absolutament res.

El setlist va ser molt semblant al concert del 2008, amb clàssics com Clocks, Politik, Yellow, Fix You, The Hardest Part, In My Place, Viva La Vida (l’himne per excel·lència) i noves incorporacions del Prospekt's March, amb el Life In Technicolor II i Glass of Water.

Tot i els problemes de salut que arrastrava Chris Martin, es van entregar al 100%, buscant sempre la implicació del públic. Però a on l’espectacle va destacar va ser en l’espectacular posada en escena, la pantalla gegant de l’escenari que es va començar a descobrir amb Violet Hill i Yellow i es va mostrar completament amb Glass Of Water.

I moments inoblidables com el ball de globus de Yellow, els milions de papallones de colors volant sobre l’estadi a Loverns In Japan o els focs artificials a Life In Technicolor II.

En conclusió: els que no vam patir els problemes de so ens vam passar una hora i mitja ballant i cantant a ple pulmó sense parar, gaudint d’un excel·lent concert que consolida a Coldplay com a grup d’estadis, capaç d’emocionar i transmetre la força de les seves cançons amb una posada en escena espectacular. Però els problemes tècnics que van deixar sense so a part de l’estadi poden passar factura al grup, ja que molta gent va sortir profundament decebuda i indignada del concert i possiblement no hi tornaran mai més. En tot cas, és d’esperar que n’hagin pres nota i que, de cara a futures gires, tinguin més cura dels aspectes tècnics de l’espectacle.

Imatges del concert

Fotografies obtingudes de la web Coldplaying 

Descarregar audio del concert (bootleg) 

- Coldplay Bootlegs (registrant-vos podreu descarregar el concert en format d’audio lossless)


Cròniques televisió 

- TV3

Cròniques diaris digitals

- Guillermo Granell: “Fiasco de Coldplay en Barcelona”. La Vanguardia

- Esteban Linés: “65.000 incondicionales arropan a Coldplay en el Estadio Olímpico”. La Vanguardia

- “Coldplay omple l'Estadi Olímpic en un concert que recull elogis i esbroncades a Barcelona” Telenoticies.cat

- Luis Hidalgo: “Gran apoteosis de Coldplay en un Estadio Olímpico rendido” El País 

- Jordi Bianciotto: “Coldplay funde poder y emoción en Montjuïc” El Periódico

Altres enllaços

- Coldplay

- Coldplaying