MOFO: de maig 2010

Lost s'ha acabat i, com era d'esperar, s'ha convertit en una sèrie de culte. La illa serà recordada durant molts anys i de ben segur que, en un futur, hi viurem noves aventures. No dedicaré aquest post a la sèrie, encara no, cal madurar les sis temporades que hem compartit i assimilar l'excel·lent episodi que ha posat punt i final a aquesta increïble història.

Molta gent comenta que Lost és una de les sèries més grans mai vistes en la història de la televisió. Ens sorprenem de com algú pot haver estat capaç d'imaginar i crear un món tan extraordinari i misteriós: una illa perduda en mig de l'oceà capaç de moure's de lloc, amb un fum negre que elimina a aquells que s'oposen a la seva voluntat...

Jo també em considero un fan de Lost, meravellat per la seva trama i el tractament dels seus personatges; però seria injust considerar-la com la més gran de totes les sèries i oblidar-ne d'altres que van marcar, en el seu moment, un abans i un després en la història de la televisió, perquè Lost és revolucionària, però pocs saben que l'illa podria ben bé anomenar-se The Village i el fum negre el podríem conèixer sota el nom de Rover.

Aquest és el gran problema de la nostra societat: ens sorprenem de la tecnologia 3D del cinema i oblidem les grans obres mestres del cinema mut i en blanc i negre, ens meravellem dels efectes digitals i ens oblidem dels bons guions i la bona construcció de personatges, glorifiquem les actuals sèries de televisió i oblidem que fa més de 40 anys Patrick McGoohan va crear, juntament amb George Markstein, una altra obra de culte anomenada The Prisoner.

The Prisoner podria semblar, a primera vista, una rància sèrie psicodèlica d'espies dels anys 60 on un agent secret és fet presoner en un poble misteriós, aparentment situat en una illa desconeguda, de la qual intenta, constantment, escapar.

No us deixeu enganyar, The Prisoner és molt més que això. És una al·legoria, surrealista i existencial, un viatge a la recerca de la identitat humana, una lluita contra un sistema opressor que vol assimilar els individus, rentant-los el cervell i convertint-los en esclaus, o destruir-los si s'hi neguen.

The Prisoner és un reflex de la nostra societat, de les nostres vides, del control dels governs, de la manipulació dels poderosos i de la lluita de l'individu per ser lliure.

El que em sorprèn més és com, fa 40 anys, fou possible crear un producte televisiu tan revolucionari i controvertit, tan atrevit i arriscat. I per mi, resulta trist veure com, 40 anys després, la televisió no sòls no ha seguit l'exemple de Patrick McGoohan sinó que ha caigut en la mediocritat i la vulgaritat. Malauradament no hem sabut entendre el missatge de la sèrie, no hem sabut comprendre la lluita interior del presoner Número 6 i ens hem acabat convertint en carcellers, renunciant a la nostra llibertat; perquè, en definitiva, no hem sabut entendre que el nostre enemic, la nostra principal amenaça som nosaltres mateixos i, en definitiva, tots som presoners de nosaltres mateixos.

Recentment la sèrie ha patit un renaixement en forma de remake amb el gran Sir Ian McKellen com a Número 2. Un remake que respecta la sèrie original perquè s'allunya totalment d'ella oferint una història i personatges totalment diferents. Això permet gaudir plenament de les dues ja que són perfectament compatibles i complementàries. Si en la sèrie original s'incitava a la reflexió i a la revolució despertant la ment inquieta de l'espectador "aquest és el món on vius, fes alguna cosa !!!", la nova sèrie prefereix centrar-se en oferir una atmosfera més asfixiant i una història més elaborada i, narrativament parlant, més "racional", tot i que confosa, amb un final tancat. No entraré a discutir el final del The Prisoner original, escrit pel propi Patrick McGoohan en 48 hores, que considero "adequat" al to de la sèrie i perfectament comprensible si l'espectador no intenta racionalitzar la història (qui no entengui el final de Lost que no intenti entendre el de The Prisoner); però he de reconèixer que el "nou" final, més convencional, no decebrà a tants espectadors.

No vull portar a la confusió, la història de The Prisoner no té res a veure amb la de Lost, però ha estat font d'inspiració a J.J. Abrams i en trobem referències en sèries com Lost o Alias; sense oblidar Battlestar Galactica (qui no recorda a la misteriosa Cylon Number Six), Matrix, El Show de Truman, Watchmen, Twin Peaks... The Prisoner forma part, sense saber-ho, de la nostra cultura i de la història de la televisió.

Per acabar, us deixo amb els excel·lents títols de crèdit inicials amb el Lotus 7, la gran banda sonora de Ron Grainer (Doctor Who) i el mític diàleg entre el número 2 i el número 6 "On estic? - A la Vil·la - Que voleu de mi? - Informació - A quin bàndol pertanyeu? - Això no li puc dir, volem informació, informació, informació - No l'obtindran - D'una manera o altra, la tindrem - Qui és? - El nou Número 2 - Qui és el Número 1 - Vostè és el Número 6 - No sóc un nombre, sóc un home lliure !!!"