Continuant amb el repàs (personal) de les millors pel·lícules del 2007, no podia deixar de banda Once.
Dublín em va encantar des del moment que hi vaig arribar. Recordo la ciutat, els barris, la seva arquitectura, el clima, el peix fregit amb patates... Recordo especialment el parc de St. Stephen (St Stephen's Green) i el carrer Grafton amb les seves botigues, cafeteries i els cantants ambulants; concretament, recordo un noi amb una guitarra tocant l'All I Want Is You dels U2...
Tots aquests records em van venir al cap amb els primers minuts de Once, i em vaig emocionar, ho he de reconèixer. Uns minuts abans estava enmig d'un pati de butaques, però de sobte em trobava de nou a Dublín, al Grafton St. i davant mateix del músic ambulant.
Once sap captar, amb la seva fotografia i el seu estil de filmar (càmera sobre l'espatlla) tota l'essència de Dublín i la vida de la seva gent. No us equivoqueu, Once no va de Dublín, però és el marc on transcorre la pel·lícula, i captar la seva essència és fonamental per a viure-la en la seva plenitud.
Anant al gra, la història se'ns narra d'una manera molt original: amb música. Personalment no definiria la pel·lícula com a un musical, però les cançons que es canten són presents al llarg dels seus 85 minuts, i són el vehicle gràcies al qual la història avança i els seus protagonistes (Glen Hansard i Markéta Irglová) revelen els seus sentiments.
Com s'acostuma a dir en aquests casos, ens trobem amb una petita gran pel·lícula, sense pretensions, senzilla, humana i humil, però que amb la seva música (tendra i profunda), la seva posada en escena i les seves interpretacions t'arriba a l'ànima.
És difícil descriure-la amb més paraules, però per a resumir-ho amb una idea final, potser una mica absurda, tens la impressió d'estar davant la vida real: la naturalitat de les interpretacions, la manera de filmar, la proximitat amb els personatges... em va donar la impressió que un càmera invisible filmava la realitat, en comptes d'uns actors interpretant un guió. Això en el cinema és molt important, i John Carney (el director) ho aconsegueix totalment.
Per finalitzar, és inevitable destacar la seva excel·lent BSO, que cal complementar amb el disc "The Swell Season", també de Glen Hansard i Markéta Irglová, amb temes incorporats a la BSO de la pel·lícula (amb arrenjaments diferents) com "Falling Slowly" (nominada als Óscars), "Lies", "When your mind's made up" i "Leave".
Després de vuit anys sense fer cap projecte interessant, David Fincher torna a la gran pantalla amb Zodiac, el seu darrer treball.
La trajectòria professional de David Fincher ha estat molt irregular i dels seus 22 anys de carrera professional només destacaria dues pel·lícules (excel·lents i polèmiques): "Se7en" i "Fight Club".
Zodiac és un retorn al gènere dels assassins en sèrie, però molt més complexe ja que no sòls es centra en la figura de l'assassí, sinó també en la dels "investigadors". Zodiac és la història d'una investigació, de l'obsessió de Robert Graysmith (Jake Gyllenhaal), David Toschi (Mark Ruffalo) i Paul Avery (Robert Downey Jr) per desemmascarar Zodiac.
Tranquils que no spoilejaré la pel·lícula ni desvetllaré res, paraula d'honor.
Fincher s'ha documentat molt bé, el treball de recerca que ha fet ha estat brutal, però encara és més espectacular com ha estat capaç de sintetitzar tota la documentació que ha recollit per tal d'oferir-nos una pel·lícula entenedora i potent, amb un ritme que no decau en un sòl instant i que et deixa clavat al sofà/butaca amb la "necessitat" de saber que passarà a continuació. Ens trobem, sense cap dubte, amb el millor "thriller" de l'any 2007. La història flueix i et sorprèn, no pares de preguntar-te si el que estàs veient pot ser cert. La pel·lícula no és macabra i no ens ofereix escenes com les de se7en, però això no la fa menys angoixant, ja que la realitat pot ser molt pitjor que la ficció. Lògicament, això és gracies a l'excel·lent guió de James Vanderbilt (fins ara no n'havia sentit a parlar mai) i al muntatge, però és clar que David Fincher hi està al darrera.
Els assassinats de Zodiac són reals, la investigació és real, el que fan Robert, David, Paul és real i això et posa els pels de punta. Ara bé, això podria ser un problema ja que molta gent coneix els assassinats de Zodiac, i ¿com pots crear tensió si ja saps com s'acaba la història? Doncs aquí rau la "mestria" del director, sàpigues o no com s'acaba la història, patiràs, viuràs la investigació, et sorprendràs a mesura que avanci la pel·lícula i necessitaràs saber com acaba (i com acaben els protagonistes).
Tècnicament la pel·lícula és molt bona, m'encanta com filma David Fincher, com col·loca la càmera, com sap buscar el millor (i més original) angle per a filmar les escenes, per buscar una perspectiva diferent a la que un altre director (més vulgar) ens oferiria. La fotografia de Harris Savides és igualment molt bona.
Així doncs, una pel·lícula que els amants dels "thrillers", investigació... no s'han de deixar perdre. Personalment, recomano que us espereu a que treguin l'edició del muntatge del director, amb un munt d'extres. L'edició normal (ja es pot trobar al mercat) no està gens malament i inclou un documental de 30', però crec que val la pena esperar i comprar la "bona". O recuperar-la al cinema (cineclub...) si la reposen algun dia.
