Once

Continuant amb el repàs (personal) de les millors pel·lícules del 2007, no podia deixar de banda Once.

Dublín em va encantar des del moment que hi vaig arribar. Recordo la ciutat, els barris, la seva arquitectura, el clima, el peix fregit amb patates... Recordo especialment el parc de St. Stephen (St Stephen's Green) i el carrer Grafton amb les seves botigues, cafeteries i els cantants ambulants; concretament, recordo un noi amb una guitarra tocant l'All I Want Is You dels U2...

Tots aquests records em van venir al cap amb els primers minuts de Once, i em vaig emocionar, ho he de reconèixer. Uns minuts abans estava enmig d'un pati de butaques, però de sobte em trobava de nou a Dublín, al Grafton St. i davant mateix del músic ambulant.

Once sap captar, amb la seva fotografia i el seu estil de filmar (càmera sobre l'espatlla) tota l'essència de Dublín i la vida de la seva gent. No us equivoqueu, Once no va de Dublín, però és el marc on transcorre la pel·lícula, i captar la seva essència és fonamental per a viure-la en la seva plenitud.

Anant al gra, la història se'ns narra d'una manera molt original: amb música. Personalment no definiria la pel·lícula com a un musical, però les cançons que es canten són presents al llarg dels seus 85 minuts, i són el vehicle gràcies al qual la història avança i els seus protagonistes (Glen Hansard i Markéta Irglová) revelen els seus sentiments.

Com s'acostuma a dir en aquests casos, ens trobem amb una petita gran pel·lícula, sense pretensions, senzilla, humana i humil, però que amb la seva música (tendra i profunda), la seva posada en escena i les seves interpretacions t'arriba a l'ànima.

És difícil descriure-la amb més paraules, però per a resumir-ho amb una idea final, potser una mica absurda, tens la impressió d'estar davant la vida real: la naturalitat de les interpretacions, la manera de filmar, la proximitat amb els personatges... em va donar la impressió que un càmera invisible filmava la realitat, en comptes d'uns actors interpretant un guió. Això en el cinema és molt important, i John Carney (el director) ho aconsegueix totalment.

Per finalitzar, és inevitable destacar la seva excel·lent BSO, que cal complementar amb el disc "The Swell Season", també de Glen Hansard i Markéta Irglová, amb temes incorporats a la BSO de la pel·lícula (amb arrenjaments diferents) com "Falling Slowly" (nominada als Óscars), "Lies", "When your mind's made up" i "Leave".

Nota de premsa oficial de la pel·lícula

Trailer:



Banda Sonora de Once: