Doctor Who

Doctor Who és un clàssic de la ciència-ficció i, per a molts, un referent cultural.

El Senyor del Temps és un alien amb aparença humana que viatja per l'espai-temps abord de la nau TARDIS. La sèrie es va començar a emetre al 1963 i des de llavors diferents actors l'han interpretat, essent Tom Baker el més carismàtic i popular de tots. De fet, a Catalunya és l'únic Doctor Who que coneixem ja que TV3 (que recordi) només va emetre la seva temporada, i estem parlant de fa 15-20 anys.

Personalment, recordo aquells episodis del Doctor d'una manera molt terrorífica, i de fet van ser els episodis amb un component de "terror" més marcat de tota la sèrie. Com podré oblidar aquell episodi que transcorria abord d'una nau espacial amb uns cucs que es cruspien a la gent i un insecte espantós? els efectes especials eren senzills i avui en dia fan riure, però en aquella època i amb la poca edat que tenia, m'horroritzava !!! O aquell altre episodi on plantaven unes llavors i sorgien unes plantes gegantines (o a mi m'ho semblaven) que mataven al personal...

Doctor Who és part de la meva infància i no podré oblidar les hores de diversió (i patiment) que em va oferir.

Doctor Who va tornar a la BBC al 2005 (porten ja quatre temporades) i ara de nou a la TV3, amb un Doctor Who (el 9è i 10è) modern, efectes especials "actuals" i amb uns episodis on es barreja l'humor, extraterrestres estrambòtics (i cutres), misteri i petites dosis de terror.

No és la millor sèrie de televisió del moment, però sense cap dubte és un producte original que m'ha enganxat totalment.

Trailer:

Acrobat

U2 parla de coses reals, dels problemes que afecten a la societat, del terrorisme, del pas a l'edat adulta, de la crisi espiritual, amorosa... Les lletres de Bono parlen de la realitat (real, espiritual, humana...) i l'Edge, l'Adam i el Larry saben transmetre musicalment totes aquestes emocions. Això és el que fa gran a U2, ser capaços de crear melodies i lletres que t'arriben a l'ànima, que fan reflexionar sobre un mateix i el món que ens envolta.

Acrobat (acròbata) és una obra mestra i un clar exemple del que he estat comentant, i com quasi totes les cançons d'U2, pot interpretar-se de varies formes.

Per una banda es fa clarament referència a una relació (amorosa, professional, d'amistat...) que es trenca quan les parts són incapaces d'aportar res de nou a la relació, quan tot es fa repetitiu... Les referències al propi grup són clares, després de la gira LoveTown van estar a punt de dissoldre's fins que One va marcar el nou camí a seguir i U2 es va "reinventar"; per altra banda no podem oblidar la crisi del matrimoni de The Edge que va carregar de dramatisme i foscor tot l'àlbum (l'Achtung Baby).

Acrobat té, però, una altra interpretació. Planteja una situació que tots hem viscut: quan tot es gira en contra teva, quan aquelles persones en les que confiaves et donen l'esquena, quan et sents traït o el teu esforç o treball no s'ha vist recompensat, quan et sents derrotat i tractat injustament. Acrobat reflexa aquesta situació i vol que et revelis: sí, pots empassar-te tot el que et tiren a sobre, però també pots escupir-ho, pots deixar-te trepitjar i putejar, però també pots aixecar el cap i lluitar per a no "deixar-te fotre" pels teus enemics (don't let the bastards grind you down, podent traduir bastards com a "fills de puta" o "malparits"). Ha arribat el moment de plantar cara, tens la força per a no deixar-te trepitjar, has de lluitar pel que vols, has de somiar i fer realitat els teus somnis.

Ha arribat el moment de somiar ben fort.

LOST

En els darrers anys, la qualitat dels productes televisius ha augmentat, i no em refereixo a programes com els d'Ana Rosa, el difunt Aquí hay tomate... sinó a les Telesèries. Per citar-ne unes quantes: Anatomía de Grey, House, Heroes, Roma, Los Soprano, CSI, A dos metros bajo tierra, Ala Oeste... i voldria destacar-ne LOST, que s'està convertint en un autèntic fenomen de masses i de culte.

Lost és sense cap dubte una de les propostes més originals dels darrers temps. Explicar-ne l'argument sense spoilejar res és complicat: només dir que el vol 815 d'Oceanic Airlines s'estavella en una illa del Pacífic i només sobreviuen 48 persones que queden atrapades en una illa remota amb molt poques possibilitats de ser rescatats.

A partir d'aquesta premissa, J.J. Abrams crea una sèrie on es barreja el drama, l'acció, l'humor i molt, molt de misteri, i on els episodis sempre acaben d'una manera inesperada o aporten dades sorprenents, amb la necessitat de saber què passarà. I aquí és on rau la clau de la sèrie: es busca la complicitat i la implicació de l'espectador, fent-lo participar (indirectament) per a que intenti descobrir els misteris que amaga la illa.

LOST no és limita sòls al format televisiu. S'estan preparant unes novel·les, es van posar en marxa dos jocs online The Lost Experience i Find 815 per a fer participar l'espectador d'una manera més activa, havent de navegar per la xarxa per tal de trobar pistes... Per altra banda, es van emetre uns mini episodis (descarregables per a mòbil) anomenats "Lost: Missing Pieces" amb diàlegs entre els protagonistes de la sèrie, no emesos per Televisió i que complementen l'univers LOST.

Dins d'aquest univers "expandit" hem de destacar el darrer treball d'Ubisoft, el videojoc LOST: Via Domus, a la venda a partir del 6 de març (tot i que ja hi he pogut jugar). Li poso un 6/10. Estem davant un joc sòls apte per a fans de la sèrie que hagin vist les tres primeres temporades. L'acció es situa en les dues primeres temporades i ens posem dins la pell d'un nou supervivent: un fotògraf amnèsic que ha de recuperar la memòria, superar els perills de la illa i "find the way home". Es tracta d'una aventura gràfica amb "petits" tocs d'acció, consistent en resoldre puzles (molt fàcils i simples), interactuar amb alguns dels "protes" per tal d'obtenir informació i objectes (torxes per avançar dins les coves...), i superar laberints en forma de coves i seccions de la jungla.

Gràficament és correcte. Podem visitar alguns dels escenaris vistos en la sèrie (i algun de nou), recreats amb un nivell de detall i fidelitat impressionants, però no perdono que hagin deixat perdre la magnífica oportunitat de reconstruir totalment la illa, i m'explico: no ens trobem amb un mapejat extens tipus Crysis o Just Cause (per citar jocs que tenen lloc en una illa), sinó que només s'han reconstruït escenaris concrets connectats per petites seccions de jungla i amb processos de càrrega. En cap moment tens la llibertat de moure't i perdre't (si vols), el joc et guia en tot moment i no pots marxar del camí marcat. Per altra banda, tot i que els personatges de la sèrie estan ben modelats i els identifiquem sense problemes, la seva animació es pobre.

També cal destacar l'aspecte sonor, que et submergeix totalment dins l'aventura. La banda sonora la composat Michael Giacchino (compositor de la BSO de la sèrie) i la jungla és molt rica en sons (incloent murmuris).

Un altre dels punts forts del joc és sense cap dubte el seu argument (molt bon argument i excel·lent i sorprenent final), dividit en 7 capítols a l'estil de la sèrie i paral·lel als esdeveniments vistos per la Tele i que tot bon fan coneixerà (i que el joc no s'entreté a explicar).

Ara bé, és imperdonable el seu nivell de dificultat (massa fàcil) i la seva poca durada (8 hores).

En conclusió, és un bon joc, però massa fàcil, massa curt i massa car (42 €), només apte per a fans i incondicionals.

Trailer