dimecres, 12 d’agost del 2009

Batman Arkham Asylum



M'emociono massa, ho sé, no ho puc evitar. Em passa sempre. M'ensenyen unes imatges i un tràiler de l'Indiana Jones and the staff of kings i penso "quina passada..." i a l'hora de la veritat em trobo amb un trunyasso que fa fàstic. La culpa es meva, hauria de sentir la pudor, però em deixo enlluernar i caic miserablement a la trampa...

Cauré aquest cop a la trampa del Joker? O realment Batman Arkham Asylum és el joc que tots esperàvem? Portem mesos llegint previews, mirant tràilers i, aparentment, té una pinta estupenda, però per fi he pogut fer un petit tast del que serà el joc gràcies a la demo que es pot descarregar gratuïtament per a XBOX 360, PS3 i PC. I quina demo !!! A l'espera del joc complert (fins llavors no puc fer cap judici definitiu), tot apunta a que ens trobem amb un excel·lent videojoc.

No es tracta de cap continuació de la saga cinematogràfica dirigida per Cristopher Nolan, i tampoc és cap adaptació de l'excel·lent novel·la gràfica Arkham Asylum: A Serious House on Serious Earth del 1989 escrita per Grant Morrison i il·lustrada per Dave McKean.

Els primers minuts del joc (i de la demo) són tècnicament impressionants: lògicament ens trobem amb una presentació en forma de cinemàtica, però sense adonar-nos, sense patir cap procés de càrrega, de forma fluïda i sense cap diferència a nivell gràfic, prenem els controls de Batman per iniciar el nostre primer combat. Increïble: si a la pantalla de l'ordinador no m'apareix el tutorial de combat  no m'hagués adonat que s'havia acabat la cinemàtica i que el joc havia començat.

El primer apartat a destacar del joc és, doncs, el seu nivell tècnic i qualitat gràfica, amb models detallats, moviments fluïts i una estètica que ens trasllada al manicomi Arkham, un autèntic infern.

La Banda Sonora, molt bona, recorda a la de les pel·lícules, amb un to més fosc; i pel que fa al dobladors, compta amb la veu de Claudio Serrano, doblador de Christian Bale a Batman Begin i El Caballero Oscuro. Pel que fa al Joker, tot i no ser un mal doblatge, prefereixo l'original  en anglès de Mark Hamill.



El sistema de combat m'ha encantat ja que és simple però efectiu, espectacular i elegant: amb el botó esquerre del ratolí ataquem, amb el botó dret contraataquem en cas que ens ataquin per l'esquena o pel costat, i també podem esquivar-los i executar algunes combos.




Ara bé, Batman no és Wolverine, i abans d'atacar, observa, analitza, investiga, s'amaga en la foscor i ataca per sorpresa i això és el que el joc ens permet fer d'una manera molt intuïtiva, donant-nos la llibertat per estudiar el terreny, observar els nostres enemics i dissenyar l'estratègia per acabar amb ells, un a un.

M'encanta el moment quan l'últim dels nostres enemics, quan veu que tots els seus companys han desaparegut, comença a cridar i a disparar, mentre jo, m'acosto pel darrera i li dono el cop de gràcia final...

dimarts, 4 d’agost del 2009

U2 360º Barcelona 30-06-2009



El 30 de juny va començar la nova gira d’U2 a Barcelona amb un espectacle impressionant i una posada en escena que supera la del Pop Mart i Vertigo Tour.

La clau de l’èxit és un escenari que ofereix una perspectiva de 360º. Jo tenia les meves reserves però he de reconèixer que U2 ha aconseguit, tot i les descomunals dimensions de l’escenari, apropar-se al públic i oferir una experiència inoblidable. 

Els teloners, els Snow Patrol, es van entregar al 200% i van oferir un concert brillant on l’Urpa d’U2 va començar a mostrar les seves excel·lències: bona perspectiva, una pantalla de gran qualitat i definició i un so impecable.



Va sonar Transmission dels Joy Division, l’Space Oddity de David Bowie i amb Kingdom tots sabíem que el concert estava a punt de començar. Larry Mullen Jr., el bateria, va pujar a l’escenari i va començar a tocar Breathe, donant entrada a la resta del grup: The Edge guitarra, Adam Clayton baix i finalment, Bono. Em vaig emocionar, em va recordar el principi d’Streets Have No Name o el final de 40”, per a mi l’inici perfecte del concert i de la nova gira dels U2.     
 
A Breathe la van acompanyar tres cançons més del nou àlbum: No Line On The Horizon (una de les meves cançons preferides), Get On Your Boots (una cançó que m’agrada però que reconec que és de les més “fluixes” del disc, tot i que en directe guanya moltíssim) i Magnificent (de les millors, tot i que té una lletra molt simple).
 
El concert va començar amb força, tot i que entenc que a aquells a qui no acabi de convèncer el darrer disc d’U2 puguin trobar-lo fluix. A mi, personalment, em va encantar.
 
Això sí, tot l’estadi es va alçar quan van començar a sonar els clàssics: els més nous com Beautiful Day, o les més àntics com I Still Haven’t Found What I’m Looking For (un himne, una pregària), Àngel Of Harlem...
 
Però va ser amb The Unforgettable Fire quan el cor se’m va elevar al cel. La cançó és una obra mestra i el grup la va interpretar d’una manera excepcional. La melodia de la guitarra de l’Edge t’envolta, t’atrapa, t’eleva, mentre Bono t’esquinça amb la seva veu i la lletra de la cançó, inspirada en una exposició de pintures de supervivents d’Hiroshima i Nagasaki. Sense cap tipus de dubte hi va haver un abans i un després en la història d’U2 amb aquest tema.   
   
City Of Blinding Lights va ser un clar exemple del poder de l’Urpa d’U2, capaç d’oferir un espectacle de llum i so que t’hipnotitza absolutament.
 
 
Vertigo, I’ll Go Crazy If I Don’t Go Crazy Tonight (en forma d’un sorprenent i magnífic remix que va convertir tot l’estadi en una discoteca), i de nou els clàssics que hem sentit milers de vegades, però que continuen posant-nos la pell de gallina: Sunday Bloody Sunday, Pride, MLK, Where The Streets Have No Name, One.  
 
One va posar la nota negativa a un concert que fins aquest moment havia estat excel·lent, amb un error de Bono al confondre’s en la lletra (cosa que li passa sovint) que va obligar al grup a parar i tornar a començar la cançó des de la segona estrofa. No vull justificar al grup, però esperava que passés una cosa així, acostuma a passar als inicis de gira i de fet, són aquestes anècdotes les que fan que un concert sigui especial.
 
En tot cas, la següent cançó, una autèntica sorpresa, va tornar a aixecar els ànims: Ultraviolet, una de les millors cançons del grup.  
I com no podia faltar, With Or Without You, un cançó que personalment crec que haurien d’eliminar del repertori perquè el Bono ja no té veu per cantar-la, però continua emocionant i és extraordinari sentir a 90.000 persones cantant-la alhora.
 
Moment Of Surrender va posar punt i final al concert. Personalment m’hagués agradat un final més potent (el final dels concerts del Vertigo Tour amb la cançó Vertigo era apoteòsic), però Moment of Surrender és una cançó excel·lent, una pregària a Déu, una cançó sobre la humilitat i l’acceptació de la derrota per a un renaixement.
 
El concert del 30 de juny de 2009 a Barcelona va ser històric, dues hores i quart de música, espectacle i sorpreses, com per exemple la connexió amb l’estació espacial internacional.
Un excel·lent concert i un excel·lent principi de gira, i el més important: si així ha estat el primer concert de la gira, quan encara falta rodatge i cal ajustar el setlist i treure més rendiment a la pantalla gegant de l’Urpa amb les seves llums i so, no vull ni imaginar com serà el U2 360º Tour al tercer leg.   Des de la web U2 360º Tour - U2 Bootlegs s’està treballant en el DVD multicam del primer concert de Barcelona, i els tràilers publicats tenen molt bona pinta. Mentrestant, via internet (no es pot descarregar) es pot veure un muntatge multicam dels dos concerts de Barcelona.  
U2 Full concert 360 Tour Barcelona_Part One U2 Full Concert 360 Tour Barcelona_Part Two U2 Full Concert 360 Tour Barcelona_Part Three
Per a descarregar el concert en àudio, podeu fer-ho des de la web U2 360º Tour - U2 Bootlegs o anant a U2 Start.com