Dragon Age 2

Fes-ho o no ho facis, però no ho intentis, paraules sàvies del mestre Yoda que poden ser aplicades perfectament al despropòsit que ens ocupa. Dragon Age 2 per PC no és un mal joc, fins i tot té els seus bons moments, puntualment recorda l'èpica de la primera entrega i, en alguns aspectes, suposa un pas endavant respecte Dragon Age: Origins. Però el problema és que el que es guanya no compensa el que es perd.

Fa un temps vaig publicar unes primeres impressions del joc. Ara toca, sense repetir el que ja vaig comentar, aprofundir en tot allò que vaig tractar de manera superficial i que, un cop completat el joc, s'hagi de rectificar, que no és poca cosa...

La millor manera de definir Dragon Age 2 seria comparant-lo amb una muntanya russa, amb les seves pujades i baixades: moments de gran emoció i d'altres que exigeixen molta força de voluntat per continuar el joc.

L'argument (intentaré no spoilejar) s'estructura en quatre parts: una introducció i tres actes, arrencant molt bé però desunflant-se a mesura que avancem.

La introducció (vista a la demo) ens enllaça amb fets ocorreguts en Origins i ens presenta a Hawke (l'heroi que encarnem), coneixerem a la seva família i com arriben a Kirkwall. Les referències a Origins seran presents al llarg de tot el joc (menys del que voldríem però més del que ens pensem): ens retrobarem amb alguns vells coneguts (en forma de petits cameos que no aporten res a la trama), ens parlaran dels fets ocorreguts a Ferelden i les decisions preses a la primera part també afectaran al joc.

El primer acte (d'unes 20 hores si ens entretenim amb totes les missions secundàries i llegint els còdex) ens presenta la ciutat, imponent, amb els seus amagatalls i conflictes interns, i coneixerem els membres del nostre grup... però la història es torna confusa. Els guionistes utilitzen el recurs fàcil d'amagar informació per crear misteri, quan el que creen, realment, és confusió. Totes les preguntes acaben obtenint resposta en un decebedor segon i absurd tercer acte que, com podeu deduir, no em convencen en absolut. En tot cas, ens trobem als inicis de l'aventura i la riquesa de les localitzacions, personatges i trames que descobrim ens faran passar una molt bona estona, amb algunes missions principals i secundàries excel·lents i d'altres de mediocres i vulgars.

El segon acte (també d'unes 20 hores), no ofereix noves localitzacions ni nous personatges i es centra en els conflictes que es produeixen dins de Kirkwall i els esforços del nostre heroi per resoldre'ls. El joc es centra, doncs, a desenvolupar la història (encara confusa). Ara bé, és en aquest segon acte quan em comencen a pesar les hores de joc: sóc incapaç d'empatitzar amb la meitat dels companys de grup i se'm fa pesat haver-me de passejar per la ciutat, mig buida, i haver de lluitar constantment pels mateixos carrers i amb tots els interiors calcats. Els exteriors tampoc ajuden gaire perquè són tots els ja vistos al primer acte, amb les mateixes coves, mines i masmorres calcades que visitarem cinquanta vegades. El "copia - pega" utilitzat per reproduir-los és una presa de pèl inacceptable, no s'han dignat ni ha modificar els plànols i la decoració, i senzillament es limiten a tapiar algunes portes per canviar-ne la distribució. De nou ens trobem amb missions principals i secundàries potents (a nivell emocional i espectacularitat) i moltes d'altres d'absoluta mediocritat. Però sobrevivim al segon acte i ens preparem per l'estocada final.

El tercer i darrer acte del joc es presenta arrastrant les mancances i defectes ja vistos del segon acte: mateixes localitzacions, missions secundàries innecessàries... i arriba el moment més delicat de tota història, tancar-la, i és aquí on Dragon Age 2 torna a fracassar. 

Com he apuntat al principi del post, Dragon Age 2 suposa un pas endavant respecte Dragon Age: Origins en alguns aspectes, fonamentalment en dos: El background de l'heroi està més elaborat perquè el protagonista té una família, companys i amics que incidiran directament en el desenvolupament de la història, i les conseqüències de les decisions que anem prenent al llarg del joc tindran conseqüències visibles i directes. Ara bé, les missions que ens aniran oferint els companys del grup, tot i tenir un gran potencial, no estan ben resoltes i, en molts casos, acaben decebent. Per altra banda, tot i que ens passem el joc prenent decisions, aquestes mai afectaran al desenvolupament global de la història. Dragon Age: Origins tenia un argument molt vist, gens original, però gaudia d'una gran ambientació i ens permetia ser protagonistes del destí de Ferelden, els nostres actes tenien conseqüències en el futur dels diferents regnes: nans, elfs i humans. A Dragon Age 2, som uns mers espectadors i les nostres decisions afectaran a petita escala, però mai a la història global. Podrem decidir, per exemple, salvar o no la vida d'una persona, que després en ajudarà o trairà, però si decidim matar-la, una altra persona ocuparà el seu rol.

Per altra banda, mentre a Dragon Age: Origins ens trobàvem una història amb un inici, un desenvolupament i un final, podríem dir que Dragon Age 2 seria els "Origins" de Dragon Age 3. Però el que a Dragon Age: Origins suposava uns minuts de joc (conèixer el nostre heroi, els seus problemes personals depenent de la raça, classe i origen escollits i les aventures/desventures que viu fins que es converteix en Guarda Gris) a Dragon Age 2 dura 50-80 hores i, finalment, quan la història èpica ha de començar, el joc s'acaba.

Puc arribar a entendre el plantejament de Bioware: deixar de banda l'èpica i l'esperit d'aventures de la primera part per oferir una història més íntima, enfocada en un personatge central (l'heroi) amb més personalitat, la seva família i companys, i en l'evolució de les seves relacions dins d'una ciutat conflictiva. Però per això cal construir un bon heroi i un grup que t'importi i, per altra banda, crear una ciutat gran, viva i rica en detalls, i en aquests dos apartats és on fracassa Bioware. Hawke, malauradament, no és el Comandant Shepard, els seus companys no tenen la personalitat dels de la primera entrega i Kirkwall, per extensió, és comparable a Denerim, però amb una gran diferència: en Dragon Age Origins, a més a més de Denerim, podíem viatjar per Ferelden i visitar el Bosc de Brecilia, Risco Rojo, Orzammar, la Torre del Cercle, Ostagar... Però, què passa amb la resta de Thedas? Les Marques Lliures, l'Imperi de Tevinter, Nevarra, Antiva, Orlais... (ho podeu visualitzar millor clicant al plànol inferior) per què ens passem el joc presoners dins d'una ciutat "morta" havent tants territoris per descobrir? I dic "morta" perquè Kirkwall gairebé no té habitants, i els pocs que té no interactuen amb el nostre personatge. Lògicament no esperava trobar-me amb un Assassin's Creed o un GTA, però estar lluitant enmig d'un carrer i que, mentrestant, els ciutadants s'estiguin passejant tranquil·lament és absolutament ridícul.

Per altra banda, tot i que el sistema de combat no ha canviat massa, a excepció de la càmera zenital i la impossibilitat de crear i posar trampes, sí ha canviat l'experiència de combat. Això té una explicació molt simple: a Dragon Age 2 no és possible plantejar cap estratègia de combat perquè, bàsicament, consisteix en avançar i ser emboscat constantment per interminables onades d'enemics (molts d'ells reciclats de la primera part) que apareixen del no res (que ho puc acceptar en el cas dels monstres, fantasmes i cadàvers, però no en humans que em venen pel darrere quan hi tinc una paret). Un cop iniciat el combat és possible situar estratègicament els membres del grup i establir tàctiques de combat personalitzades per a cadascú o anar pausant l'acció per controlar individualment cada personatge, però mai podrem anticipar un atac o intentar sorprendre a l'enemic. A vegades (poques) serà possible, si el terreny ho permet, replegar les forces i "fugir" de l'enemic per intentar recuperar energies i és llavors quan podrem gaudir de nombrosos "bugs" que ens facilitaran la feina: enemics que, per les seves dimensions queden atrapats en una porta o en un camí, convertint-se en un blanc fàcil; o enemics que, enmig de la persecució, desapareixen per art de màgia per reaparèixer al seu punt de partida, desplaçant-se novament al lloc on estem situats per, novament, desaparèixer, creant un bucle interminable. També es divertit veure com els membres del grup que han estat ressuscitats es dediquen a passejar tranquil·lament pel camp de batalla en comptes d'atacar els enemics, o portes que abans conduïen a magatzems ara ens porten a carrerons. A més a més, que algú m'expliqui on està el "component estratègic" d'un joc en el que, per derrotar un supermonstre, només calgui cridar la seva atenció perquè et persegueixi i anar donant tombs mentre la resta del grup el va atacant... Ja sé que estic sent una mica injust al deixar la IA pel terra, quan els nivells de dificultat superiors (el nivell normal és excessivament fàcil) realment suposen un repte, però no m'han agradat els canvis que ha patit el joc en aquest sentit i trobo imperdonables les deficiències que he detectat (i que cap tester, sembla ser, ha vist).

Dragon Age 2 decep, no perquè sigui un mal joc, sinó perquè Dragon Age: Origins era un producte molt superior, més ben acabat, pulit, fet sense presses, amb un bon temps de desenvolupament, argumentalment previsible en molts aspectes però èpic, oferint allò que el públic demanava. Només calia ampliar el que ja s'oferia, nous regnes, noves aventures, amb un guió més profund i amb opció de joc cooperatiu on-line. Per què han canviat allò que funcionava i, a més a més, calia fer-ho de pressa i corrents?

Inon Zur, el compositor, també acaba rebent i ofereix un repertori acceptable, però que en cap moment arriba al nivell de grandesa de la primera entrega, repetint o inspirant-se constantment en els temes de la primera part.

De fet, aquesta és la sensació que es té al al llarg de tot el joc "podria haver donat molt més de si", "es queda curt", "planteja coses molt interessants però no arriba a més", "necessita millorar"... perquè en tot moment tinc la impressió d'estar davant d'un joc de 20 extraordinàries hores al que han afegit 40 més "per omplir", com quan un estudiant fa un examen i de deu preguntes només se'n sap bé la meitat, i fa a la perfecció aquelles cinc preguntes i les restants les respon com pot per no deixar-les en blanc.

La culpa la té, obviament, Electronic Arts, per la fal·lera d'aprofitar l'èxit de la primera entrega i treure al mercat un joc inacabat per guanyar diners; però Bioware també té part de culpa per rebaixar-se a treure un joc en aquestes condicions. 

Conclusió

El joc segurament agradarà a la major part de la gent que el compri, principalment al públic casual, i els usuaris de consola trobaran un control més ben optimitzat que el de la primera entrega. Dragon Age 2 és més dinàmic, visualment més espectacular i cinematogràfic, però perd la màgia de la primera part. La saga Dragon Age ha patit un canvi semblant al de Mass Effect, no tan radical, però absolutament innecessari: s'ha eliminat la possibilitat d'equipar les armadures del grup, s'ha simplificat el sistema de diàleg i crafting... s'han limitat, en definitiva les opcions de rol, i això decebrà als amants del role-playing clàssic.

Les vendes, sense cap tipus de dubte, seran bones, però cal anar amb molta cura a l'hora "d'obrir el mercat", guanyes nous jugadors però en perds molts que buscaran alternatives tècnicament i jugablement millors. Bioware ha d'anar amb compte de cara a la tercera part: els usuaris de PC ens ho pensarem dues vegades abans de comprar-la a l'espera de reviews de "confiança" i la competència en el gènere és molt forta: El Señor de los Anillos: La Guerra del Norte, The Witcher 2, Diablo III, The Elder Scrolls V: Skyrim... per citar uns exemples.

Enchantment?

Doncs no, malauradament, Dragon Age 2 no té enchantment....

Dragon Age 2 és una expansió, un producte que s'hauria d'haver venut com a DLC de pont entre la primera part i la tercera. Tècnicament no innova en res, argumentalment no està ben desenvolupat i jugablement suposa un pas enrere respecte a la primera part i, per tant, no mereix ser comprat al preu actual de 50€. 

De fet, a no ser que Dragon Age 3 acabi sortint al mercat i aixequi el llistó de la saga, Dragon Age 2 no mereix ser comprat. Per què jugar a un joc inacabat si la tercera part no és millor? Recomano, doncs, rejugar al Dragon Age: Origins, descarregar els mods que els usuaris han anat creant i esperar a les reviews de la tercera entrega. Si Dragon Age 3 recupera l'essència i l'esperit d'Origins, amb una bona història, llavors valdrà la pena comprar Dragon Age 2 en la seva "ultimate edition" a meitat de preu i incorporant els DLCs que, de ben segur, hauran anat sortint al mercat.

No voldria acabar sense reproduir un dels excel·lents anàlisis de GAMESAJARE, extraordinaris i genials com sempre, perquè unes imatges valen més que mil paraules:

 

P.D.

Gràcies Electronic Arts i Bioware per l'excel·lent tràiler que destrossa la meitat de l'argument del joc. 

Way Down In The Hole

L'excel·lent cançó de Tom Waits, Way Down in The Hole, ens introdueix la millor sèrie de la història de la televisió: The Wire.

La sèrie va ser traduïda (i horrorosament doblada al castellà) amb el nom de Bajo Escucha i, efectivament, aquesta és una de les possibles interpretacions que té el títol, perquè la sèrie tracta precisament d'una unitat especial d'escoltes que lluita contra el crim i el narcotràfic. Però The Wire és molt més que això, els co-creadors i co-guionistes de la sèrie David Simon (periodista durant dotze anys al The Baltimore Sun) i Ed Burns (ex policia i professor en una escola pública) creen un enorme puzle que analitza amb precisió la vida supervivència, la misèria, la hipocresia, la incompetència, l'abús de poder i la corrupció a Baltimore; teixeixen una xarxa que atrapa totes les capes de la societat, la corrupció que habita a totes les esferes i la lluita i el sacrifici per sobreviure a ella i obtenir justícia.

La primera temporada representa el punt de partida, i sense cap tipus de dubte ens sorprèn per la força de la història, la presentació dels personatges, l'originalitat i plantejament de la sèrie; però no ens enganyem, el millor està per arribar. El seu to, lent, permet al llarg de les seves cinc temporades i seixanta episodis, aprofundir en les relacions entre els personatges (més de cent) i endinsar-nos en els barris baixos de Baltimore: les famílies pobres i humils que han de viure, dia a dia, envoltades de drogues i crims, la vida dels drogoaddictes i dels traficants, les màfies i les guerres entre elles, el món policial i judicial, els advocats, empresaris i constructors, el món de la política, els sindicats, l'educació i el periodisme.

El gran mèrit de The Wire és traslladar-nos a la realitat de Baltimore, un univers que desconeixem absolutament i que se'ns presenta de manera aclaparadora, sense donar-nos cap explicació. No és, en absolut, una sèrie fàcil. El pessimisme (o més ben dit, el realisme) està present en tot moment i no hi ha herois sinó persones trencades i ferides. En aquest sentit cal lloar l'extraordinari treball d'interpretació que fan tots els seus actors i que, en conjunt, dóna la impressió que ens trobem davant d'un documental i no un producte televisiu de ficció. De nou hem de fugir de la versió doblada, on es perden els accents, les cadències, els tons, que juntament amb els silencis i les mirades eleven l'art de la interpretació a un nivell cinematogràfic. Perquè The Wire és 100% cinema de qualitat.

The Wire és coherent en tot moment amb els personatges i la història que explica. Retrata amb duresa la vida a Baltimore i la seva temporada final, més curta que les anteriors, tanca de manera extraordinària la sèrie oferint un producte final d'alt nivell que serà molt difícil de superar i que, de fet, passa la mà per la cara a totes les pel·lícules sobre màfies que he vist: El Padrino, Goodfellas, Casino, Infiltrados, Una Historia del Bronx, Érase una vez en América, Muerte entre las flores, Scarface... esdevenen, en comparació, i sense exagerar, productes amateurs.

Gràcies David i gràcies HBO per haver ofert una sèrie de tanta qualitat.