Així va el món, això ho sap tothom...

Brett Anderson

Brett Anderson, ex líder de Suede, està a punt de treure el seu nou disc Slow Attack, i això és una molt bona notícia.

Parlar de Brett Anderson, per a qui no el conegui, vol dir parlar de Suede, parlar de Bernard Butler i parlar, en definitiva, d'una de les millors bandes de Brit Pop / Glam Rock de la història.

Suede va néixer l'any 1989 amb Brett Anderson a les veus, Bernard Butler a la guitarra, Matt Osman al baix i Simon Gilbert a la bateria; tot i que el mèrit se l'emportaven Brett Anderson i Bernard Butler composant cançons potents, provocadores, plenes de talent i d'ambigüitat sexual. El seu primer disc Suede va ser un èxit absolut, però van començar a sorgir diferències entre els dos líders i Bernard va acabar abandonant el grup mentre gravaven el segon llarga durada Dog Man Star.

Dog Man Star era un àlbum potent, molt bo, però la marxa de Bernard Butler afecta l'estil musical de la banda i el seu tercer disc Coming Up, tot i que és converteix en un nou èxit rotund, deixa de banda la foscor dels anteriors treballs per oferir un to més optimista i comercial que desagrada a alguns fans.

Head Music va suposar l'inici de la decadència, amb un estil musical encara més comercial, "fàcil" i convencional, i New Morning, el seu cinquè i pitjor àlbum, suposa la fi del grup.

Ara bé, l'any 2005, Bernard Butler i Brett Anderson resolen les seves diferències i decideixen formar un nou grup, The Tears i publiquen Here Comes the Tears, un excel·lent disc que no va obtenir l'acceptació merescuda de crítica i públic i que va portar a la separació definitiva dels dos músics.

Però així és el món de la música, injust, i Brett Anderson comença una nova carrera musical en solitari, amb dos excel·lents àlbums, Brett Anderson i Wilderness, profunds, íntims, reflexius, personals... una autèntica meravella.



I ara a l'octubre ens arriba Slow Attack del qual, a Youtube ja es poden sentir alguns dels seus temes interpretats pel propi Brett Anderson.

Més informació

- http://www.brettanderson.co.uk/

- http://www.a-different-place.co.uk/

Psychoville

Si parlem de sèries de televisió, tots tenim clar que l'estiu és una estació horrorosa. Les principals sèries (Lost, 24, Mentalista, Fringe, House... per citar-ne algunes) fan vacances i d'altres esperen la seva estrena a la tardor o l'hivern.

Però a vegades et trobes amb petits regals, sèries modestes, difícils d'encaixar enmig de les grans superproduccions, però que per la seva originalitat, excel·lent guió i interpretacions, superen als productes més comercials.

La sorpresa d'aquest estiu ha estat, sense cap mena de dubte Psychoville, una barreja de comèdia-suspens-terror creada per Reece Shearsmith i Steve Pemberton, dos dels membres de The League of Gentlemen, sèrie de culte al Regne Unit.

Els protagonistes de Psychoville són una colla de freaks inadaptats: un aprenent d'assassí en sèrie i la seva no menys perillosa mare, un pallasso manc i amargat, un milionari cec col·leccionista de ninots de peluix, una mare obsessionada amb el seu nadó (que realment és un ninot de plàstic) i un nan amb poders mentals. I tots ells només tenen en comú una cosa: una carta misteriosa que conté el missatge "Sé el que vau fer".

Creieu-me, és una sèrie imprescindible i tenint en compte la seva curta durada (només set episodis) no hi ha excusa possible per no veure-la. Això sí, cal tenir en compte que de moment només s'ha estrenat al Regne Unit i que segurament tindrà una seqüela (ja que té un final inacabat totalment obert). Per altra banda, els més cinèfils gaudiran de les referències a clàssics del cinema negre i del suspens.

Més informació a:

  http://www.comedy.org.uk/guide/tv/psychoville/

  http://www.bbc.co.uk/psychoville/

  http://en.wikipedia.org/wiki/Psychoville

I per aquells que hagin quedat atrapats en el món de Psychoville, podeu visitar les següents webs:

  www.robertgreenspan.co.uk

  www.bigginspanto.co.uk

  www.midgetgemsvideo.co.uk

  www.lomaxcommodities.co.uk

  www.jellyparties.co.uk

  www.jollyparties.co.uk

  www.bestmurders.co.uk

  www.murderandchips.co.uk

  www.freddyfruitcake.co.uk

  www.insideravenhill.co.uk

Coldplay Barcelona 2009 – Sector 121

No, no m’he acabat de grillar (potser només una miqueta), simplement sóc un freaky i el nostre estimat Two-Face resumeix en una imatge el que va suposar el concert de Coldplay per al públic de l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

Efectivament, dues cares de la mateixa moneda, el mateix concert i dues experiències totalment diferents depenent del sector on et trobaves. La meva dona i jo vam tenir sort i vam gaudir d’un concert excel·lent, per a d’altres va ser un frau i una presa de pel, i tot per culpa d’uns problemes tècnics que van deixar sense so a la meitat de l’estadi.

Ho he dit a diversos posts i ho continuo pensant, Viva la Vida or Death and All His Friends és, fins el moment, el millor disc de Coldplay: madur, profund, ric en matisos i sentiments, i el salt als grans estadis l’han fet encara més gran, més ric i més espectacular. Coldplay necessitava donar el pas i tot i oferir un muntatge molt més modest que el d’U2 i un setlist clavat (a excepció de dues o tres cançons) al del concert del 2008, em van atrapar de nou amb el seu directe, la seva màgia i la seva força.

Abans d’entrar en matèria vull fer referència a les excel·lents actuacions dels teloners.

Per una banda, els The Sunday Drivers, un grup de pop, pop-rock o indie-pop (com vulgueu classificar-los) espanyol amb un so potent i molt interessant. Caldrà prendre’n nota i anar-los seguint perquè en desconeixia totalment la seva existència i em van encantar.

I per altra banda, els The Flaming Lips, un excel·lent grup que trenca esquemes. Personalment, em va sorprendre que actuessin com a teloners de Coldplay: en primer lloc perquè la seva música (alternativa) no té res a veure amb el pop comercial; i en segon lloc perquè, atenent a la seva excel·lent trajectòria musical, potser haurien d’haver estat els Coldplay els teloners dels The Flaming Lips, però així són les coses... En tot cas, van oferir una actuació inoblidable que, malauradament, el públic no va acabar de reconèixer.

L’estadi es va anar omplint a poc a poc, 63.000 persones mirant el cel pregant per a que no plogués, que Chris Martin s’hagués recuperat dels problemes de gola i que res espatllés la gravació del concert (que havia de ser editat en DVD). Va sonar Magnificent dels U2, el Danubi Blau, les llums es van apagar i va començar a sonar Life In Tecnicholor mentre a les pantalles gegants una càmera feia un zoom des del planeta terra vist des de l’espai fins l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

I llavors va ser quan van començar a aparèixer els problemes tècnics, problemes de potència? Sigui com sigui, fins a tres vegades (dues amb Life In Tecnicholor i una amb Violet Hill) va “petar” el sistema de llum i so (tres petits talls que no arribaven al segon) que sembla ser van obligar a “desactivar” alguns altaveus (o simplement van quedar fregits).

Des de la nostra posició només vam notar aquells tres petits talls en les dues primeres cançons, i la resta del concert va sonar perfectament, sense tenir consciència que part de l’estadi no sentia absolutament res.

El setlist va ser molt semblant al concert del 2008, amb clàssics com Clocks, Politik, Yellow, Fix You, The Hardest Part, In My Place, Viva La Vida (l’himne per excel·lència) i noves incorporacions del Prospekt's March, amb el Life In Technicolor II i Glass of Water.

Tot i els problemes de salut que arrastrava Chris Martin, es van entregar al 100%, buscant sempre la implicació del públic. Però a on l’espectacle va destacar va ser en l’espectacular posada en escena, la pantalla gegant de l’escenari que es va començar a descobrir amb Violet Hill i Yellow i es va mostrar completament amb Glass Of Water.

I moments inoblidables com el ball de globus de Yellow, els milions de papallones de colors volant sobre l’estadi a Loverns In Japan o els focs artificials a Life In Technicolor II.

En conclusió: els que no vam patir els problemes de so ens vam passar una hora i mitja ballant i cantant a ple pulmó sense parar, gaudint d’un excel·lent concert que consolida a Coldplay com a grup d’estadis, capaç d’emocionar i transmetre la força de les seves cançons amb una posada en escena espectacular. Però els problemes tècnics que van deixar sense so a part de l’estadi poden passar factura al grup, ja que molta gent va sortir profundament decebuda i indignada del concert i possiblement no hi tornaran mai més. En tot cas, és d’esperar que n’hagin pres nota i que, de cara a futures gires, tinguin més cura dels aspectes tècnics de l’espectacle.

Imatges del concert

Fotografies obtingudes de la web Coldplaying 

Descarregar audio del concert (bootleg) 

- Coldplay Bootlegs (registrant-vos podreu descarregar el concert en format d’audio lossless)


Cròniques televisió 

- TV3

Cròniques diaris digitals

- Guillermo Granell: “Fiasco de Coldplay en Barcelona”. La Vanguardia

- Esteban Linés: “65.000 incondicionales arropan a Coldplay en el Estadio Olímpico”. La Vanguardia

- “Coldplay omple l'Estadi Olímpic en un concert que recull elogis i esbroncades a Barcelona” Telenoticies.cat

- Luis Hidalgo: “Gran apoteosis de Coldplay en un Estadio Olímpico rendido” El País 

- Jordi Bianciotto: “Coldplay funde poder y emoción en Montjuïc” El Periódico

Altres enllaços

- Coldplay

- Coldplaying

Batman Arkham Asylum

M'emociono massa, ho sé, no ho puc evitar. Em passa sempre. M'ensenyen unes imatges i un tràiler de l'Indiana Jones and the staff of kings i penso "quina passada..." i a l'hora de la veritat em trobo amb un trunyasso que fa fàstic. La culpa es meva, hauria de sentir la pudor, però em deixo enlluernar i caic miserablement a la trampa...

Cauré aquest cop a la trampa del Joker? O realment Batman Arkham Asylum és el joc que tots esperàvem? Portem mesos llegint previews, mirant tràilers i, aparentment, té una pinta estupenda, però per fi he pogut fer un petit tast del que serà el joc gràcies a la demo que es pot descarregar gratuïtament per a XBOX 360, PS3 i PC. I quina demo !!! A l'espera del joc complert (fins llavors no puc fer cap judici definitiu), tot apunta a que ens trobem amb un excel·lent videojoc.

No es tracta de cap continuació de la saga cinematogràfica dirigida per Cristopher Nolan, i tampoc és cap adaptació de l'excel·lent novel·la gràfica Arkham Asylum: A Serious House on Serious Earth del 1989 escrita per Grant Morrison i il·lustrada per Dave McKean.

Els primers minuts del joc (i de la demo) són tècnicament impressionants: lògicament ens trobem amb una presentació en forma de cinemàtica, però sense adonar-nos, sense patir cap procés de càrrega, de forma fluïda i sense cap diferència a nivell gràfic, prenem els controls de Batman per iniciar el nostre primer combat. Increïble: si a la pantalla de l'ordinador no m'apareix el tutorial de combat  no m'hagués adonat que s'havia acabat la cinemàtica i que el joc havia començat.

El primer apartat a destacar del joc és, doncs, el seu nivell tècnic i qualitat gràfica, amb models detallats, moviments fluïts i una estètica que ens trasllada al manicomi Arkham, un autèntic infern.

La Banda Sonora, molt bona, recorda a la de les pel·lícules, amb un to més fosc; i pel que fa al dobladors, compta amb la veu de Claudio Serrano, doblador de Christian Bale a Batman Begin i El Caballero Oscuro. Pel que fa al Joker, tot i no ser un mal doblatge, prefereixo l'original  en anglès de Mark Hamill.



El sistema de combat m'ha encantat ja que és simple però efectiu, espectacular i elegant: amb el botó esquerre del ratolí ataquem, amb el botó dret contraataquem en cas que ens ataquin per l'esquena o pel costat, i també podem esquivar-los i executar algunes combos.




Ara bé, Batman no és Wolverine, i abans d'atacar, observa, analitza, investiga, s'amaga en la foscor i ataca per sorpresa i això és el que el joc ens permet fer d'una manera molt intuïtiva, donant-nos la llibertat per estudiar el terreny, observar els nostres enemics i dissenyar l'estratègia per acabar amb ells, un a un.

M'encanta el moment quan l'últim dels nostres enemics, quan veu que tots els seus companys han desaparegut, comença a cridar i a disparar, mentre jo, m'acosto pel darrera i li dono el cop de gràcia final...

U2 360º Barcelona 30-06-2009

El 30 de juny va començar la nova gira d’U2 a Barcelona amb un espectacle impressionant i una posada en escena que supera la del Pop Mart i Vertigo Tour.

La clau de l’èxit és un escenari que ofereix una perspectiva de 360º. Jo tenia les meves reserves però he de reconèixer que U2 ha aconseguit, tot i les descomunals dimensions de l’escenari, apropar-se al públic i oferir una experiència inoblidable. 

Els teloners, els Snow Patrol, es van entregar al 200% i van oferir un concert brillant on l’Urpa d’U2 va començar a mostrar les seves excel·lències: bona perspectiva, una pantalla de gran qualitat i definició i un so impecable.

Va sonar Transmission dels Joy Division, l’Space Oddity de David Bowie i amb Kingdom tots sabíem que el concert estava a punt de començar. Larry Mullen Jr., el bateria, va pujar a l’escenari i va començar a tocar Breathe, donant entrada a la resta del grup: The Edge guitarra, Adam Clayton baix i finalment, Bono. Em vaig emocionar, em va recordar el principi d’Streets Have No Name o el final de “40”, per a mi l’inici perfecte del concert i de la nova gira dels U2.     

 

A Breathe la van acompanyar tres cançons més del nou àlbum: No Line On The Horizon (una de les meves cançons preferides), Get On Your Boots (una cançó que m’agrada però que reconec que és de les més “fluixes” del disc, tot i que en directe guanya moltíssim) i Magnificent (de les millors, tot i que té una lletra molt simple).

 

El concert va començar amb força, tot i que entenc que a aquells a qui no acabi de convèncer el darrer disc d’U2 puguin trobar-lo fluix. A mi, personalment, em va encantar.

 

Això sí, tot l’estadi es va alçar quan van començar a sonar els clàssics: els més nous com Beautiful Day, o les més àntics com I Still Haven’t Found What I’m Looking For (un himne, una pregària), Àngel Of Harlem...

 

Però va ser amb The Unforgettable Fire quan el cor se’m va elevar al cel. La cançó és una obra mestra i el grup la va interpretar d’una manera excepcional. La melodia de la guitarra de l’Edge t’envolta, t’atrapa, t’eleva, mentre Bono t’esquinça amb la seva veu i la lletra de la cançó, inspirada en una exposició de pintures de supervivents d’Hiroshima i Nagasaki. Sense cap tipus de dubte hi va haver un abans i un després en la història d’U2 amb aquest tema.   

   

City Of Blinding Lights va ser un clar exemple del poder de l’Urpa d’U2, capaç d’oferir un espectacle de llum i so que t’hipnotitza absolutament.

 

 

Vertigo, I’ll Go Crazy If I Don’t Go Crazy Tonight (en forma d’un sorprenent i magnífic remix que va convertir tot l’estadi en una discoteca), i de nou els clàssics que hem sentit milers de vegades, però que continuen posant-nos la pell de gallina: Sunday Bloody Sunday, Pride, MLK, Where The Streets Have No Name, One.  

 

One va posar la nota negativa a un concert que fins aquest moment havia estat excel·lent, amb un error de Bono al confondre’s en la lletra (cosa que li passa sovint) que va obligar al grup a parar i tornar a començar la cançó des de la segona estrofa. No vull justificar al grup, però esperava que passés una cosa així, acostuma a passar als inicis de gira i de fet, són aquestes anècdotes les que fan que un concert sigui especial.

 

En tot cas, la següent cançó, una autèntica sorpresa, va tornar a aixecar els ànims: Ultraviolet, una de les millors cançons del grup.  

I com no podia faltar, With Or Without You, un cançó que personalment crec que haurien d’eliminar del repertori perquè el Bono ja no té veu per cantar-la, però continua emocionant i és extraordinari sentir a 90.000 persones cantant-la alhora.

 

Moment Of Surrender va posar punt i final al concert. Personalment m’hagués agradat un final més potent (el final dels concerts del Vertigo Tour amb la cançó Vertigo era apoteòsic), però Moment of Surrender és una cançó excel·lent, una pregària a Déu, una cançó sobre la humilitat i l’acceptació de la derrota per a un renaixement.

 

El concert del 30 de juny de 2009 a Barcelona va ser històric, dues hores i quart de música, espectacle i sorpreses, com per exemple la connexió amb l’estació espacial internacional.

Un excel·lent concert i un excel·lent principi de gira, i el més important: si així ha estat el primer concert de la gira, quan encara falta rodatge i cal ajustar el setlist i treure més rendiment a la pantalla gegant de l’Urpa amb les seves llums i so, no vull ni imaginar com serà el U2 360º Tour al tercer leg.   Des de la web U2 360º Tour - U2 Bootlegs s’està treballant en el DVD multicam del primer concert de Barcelona, i els tràilers publicats tenen molt bona pinta. Mentrestant, via internet (no es pot descarregar) es pot veure un muntatge multicam dels dos concerts de Barcelona.  

U2 Full concert 360 Tour Barcelona_Part One U2 Full Concert 360 Tour Barcelona_Part Two U2 Full Concert 360 Tour Barcelona_Part Three

Per a descarregar el concert en àudio, podeu fer-ho des de la web U2 360º Tour - U2 Bootlegs o anant a U2 Start.com

Caprica

Galactica ens ha acompanyat al llarg de quatre excel·lents temporades, i divendres 20 de març va acabar amb un extraordinari episodi final que responia a moltes (no a totes) preguntes. És difícil fer una sèrie de TV amb tants matisos, tan complexa i tan rodona, de principi a fi, però Ronald D. Moore ho ha aconseguit.

Tot i que encara queda per emetre al mes de novembre la TV-movie The Plan, el viatge de la nau de combat Galactica ha arribat al seu fi, però la saga continuarà amb un spin-off en forma de preqüela anomenat Caprica.

Moore continuarà implicat en el projecte i es situarà 50 anys abans dels successos que tenen lloc a la sèrie, centrant-se en dues famílies: els Graystone i els Adama.

L’episodi pilot ja està rodat i es posarà a la venta el 21 d’abril (27 dolars), tot i que la sèrie no s’estrenarà fins el 2010, sempre i quan el pilot tingui una bona acceptació entre el públic.

Eric Stolz donarà vida a Daniel Graystone (creador dels Cylon) i Esai Morales a Joseph Adama (advocat i pare de Bill Adama).

Mantindrà Caprica el nivell de Battlestar Galactica? Desitgem que sí, però el que sí rebran serà el suport dels fans de Galactica.

Trailer

Més informació:
- The Caprica Times

U2 360° tour

El dilluns 9 de març es va "activar" la plana web del nou tour i es van anunciar els primers concerts així com els detalls de la nova gira d'U2.

Personalment, m'hagués agradat més el nom de The Future Needs a Big Kiss, dins d'una línea més conceptual d'acord amb l'esperit de l'àlbum, però és clar que volen donar més protagonisme a la gira i al seu nou disseny: una gran estructura en forma de cúpula que envolta al grup i intenta millorar-ne la visibilitat des de tots els angles. Sense cap tipus de dubte, el muntatge més espectacular vist fins el moment.

A priori, però, no m'acaba de convèncer: l'estructura s'aguanta gràcies a quatre grans pilars-columnes que obstaculitzaran la visibilitat d'una part del públic, no s'eliminen les torres d'il·luminació i la cúpula pot impedir la visió de la gent que es trobi a les grades més elevades; i tot això per a poder vendre els seients de darrera l'escenari, però tenint en compte que aquest no és giratori i que U2 no actuarà de cara a ells, de que servirà?

Tot això té solució, segurament hauran previst una estructura prou elevada per tal de no tapar a les grades superiors, i per a evitar els problemes de visió només cal que l'organització no posi a la venda les entrades dels seients "afectats", però tenint en compte les meves experiències anteriors, dubto que els preocupi gaire que el públic vegi o no l'escenari.

Ara bé, tot això són paranoies, suposicions... que Catalunya, i concretament Barcelona, sigui l'inici de la gira europea i mundial d'U2 té aquests petits inconvenients: no saber exactament com serà l'escenari i quines zones poden ser les millors valorant la qualitat/preu.

És confirma doncs que el Camp Nou serà l'inici de la nova gira d'U2, l'únic concert que tindrà lloc a l'estat espanyol (de moment) i que tindrà lloc el dia 30 de juny.

S'espera que les entrades es posin a la venda al públic el dia 25 març (així va ser anunciat a les primeres hores del dia 9 de març fins que ho van canviar per un Coming Soon) i, per tant, es de suposar que la prevenda (exclusiva per als socis d'U2) comenci a les 10:00 del dia 21 de març per als socis del Grup Horizon, a les 10:00 del dia 22 de març per als socis del Grup Breath, i a les 10:00 del dia 23 de març per als socis del Grup Boots (tot això, lògicament, està pendent de confirmació). Amb uns preus que van dels 30 € (les de pitjor visibilitat) fins els 150 €.

Muse - Treballant en el nou àlbum

Com ja vaig comentar en un post anterior, Muse està treballant en el seu nou treball, que hauria de sortir al mercat el proper mes de setembre (imatges de les sessions de gravació).


Ara bé, d'acord amb una entrevista a Terra, Muse no té cap pressa en treure'l i per a ells el més important és oferir el millor disc que mai hagin fet, i si cal esperar fins el 2010 esperarem. El disc, doncs, sortirà quan el grup estigui satisfet amb el resultat.


Com ja he anat postejant al blog, per a mi Muse és un dels grups més sorprenents i revolucionaris, per la seva riquesa musical i per la seva carrera, amb 10 anys oferint treballs de gran qualitat. Un grup que, en aquests moments, es troba en una etapa de gran creativitat.


Certament, la cosa promet (si no us ho creieu, mireu el vídeo), Matthew Bellamy explica que una de les cançons és una simfonia que estarà dividida en tres parts, i que una gran part del disc serà orquestral.


Pel que fa a la gira, començarà per Europa un cop el disc vegi la llum, però la data continua sent una incògnita.

Vídeo sessió de gravació

No Line On The Horizon

Per poder comentar/criticar el nou treball d’U2 cal parlar prèviament de la figura del productor discogràfic. Digueu-me ignorant però mai he entès la tasca dels productors: jo creia que per a fer música només calia formar un grup, compondre les cançons i anar a gravar-les a un estudi.

Per a què es necessita un productor? Doncs per a organitzar la gravació, per donar als temes un toc actual i fer-los més comercials; però tot això és secundari quan al darrera hi ha bones cançons.

Amb el temps, la figura del productor ha agafat més pes, fins al punt de ser co-creador dels discos, donant personalitat i forma a les gravacions. Això s’ha accentuat molt més amb el darrer treball d’U2 (i de Coldplay), fins al punt de considerar que No Line On The Horizon és 50% U2 i 50% Brian Eno.

Després d’haver-lo escoltat unes quantes vegades, opino que estem davant d’un treball molt digne, dens, conceptualment potent, i amb temes molt bons, però que no arriben a l’excel·lència d’obres com Achtung Baby, Joshua Tree, The Unforgettable Fire o War. És un bon disc, però no una obra mestra, superior a la mitjana, però no revolucionari.

No estic criticant la feina d’Eno, de fet Brian Eno salva el disc, la seva producció és excel·lent i mai cap disc d’U2 havia sonat com aquest, amb tants matisos, cors, teclats... el problema és la base que Eno ha de modelar, que no té la força d’altres treballs.

Recordem que la gestació d’aquest disc comença el juliol de 2006, quan U2 comença a treballar amb Rick Rubin al sud de França i a Londres. Musicalment va ser un fracàs, el producte no tenia la qualitat esperada i només es va poder aprofitar Window in the Skies (molt fluixa). Com enfocarien el nou disc, d’on traurien la inspiració, com superarien les dificultats creatives? Brian Eno, era la solució.

El resultat és un bon disc on la producció supera a la creació, on destaca l’atmosfera creada per Eno i s’agraeix l’intent d’oferir un producte diferent, globalment superior a How To Dismantle an Atomic Bomb i All That You Can't Leave Behind, però on manquen aquelles cançons “himne” que U2 ens oferia fa 20-15 anys, és a dir: singles potents. No Line On The Horizon no és el millor treball d’U2 i no és la revolució que ens prometien, però sí és una evolució dins el grup, i el més important de tot: és màgic, emociona i et transporta a una altra dimensió.

Nota: 7,5/10

Punts a favor: l’atmosfera, l’ambient, la màgia, l’àlbum més treballat de la banda, no defraudarà els fans i creix a mesura que s’escolta.

Punts en contra: falten himnes, les expectatives creades

Per internet, navegant pels blogs i fòrums habituals, trobareu moltes més opinions sobre l'àlbum, jo en destacaria la de Julián Ruíz, que tot i ser més negativa, és força objectiva.

Discover U2!

No Line On The Horizon - Habemus Album

Era qüestió de temps, una gernació de fans pendents hora rera hora del més petit error, filtració, per a fer-se amb un dels treballs més desitjats dels darrers anys.

Lògicament, i com tinc costum en aquest blog, no hi haurà cap enllaç de descàrrega ja que pujar material oficial és il·legal i em podrien tancar la "parada", però navegant per les webs habituals el trobareu sense masses problemes.

Gaudiu-ne.

Ara toca relaxar-se, escoltar l'àlbum amb tranquil·litat i assaborir-lo.

No Line On The Horizon 2

Com comentava un fan al fòrum de U2 Eastlink, aquests fills de puta m'han tornat a emocionar. Senzillament tinc els pels de punta i m'he quedat sense paraules: Get On Your Boots em va agradar molt, però No Line On The Horizon 2 (remix de la cançó que apareixerà al disc) és una d'aquelles cançons que, no saps com, arriba a l'ànima.

Una obra mestra, magistral.



Lletra de la cançó i traducció

I know a girl, she's like the sea.
I watch her changing every day for me, oh yeah!
oh oh oh!
One day she's still, the next she swells,
you can hear the universe in her sea shells, oh yeah!
oh oh oh!

No line on the horizon, no line...
No line on the horizon, no line...

I know a girl, hole in her heart,
she said infinity is a great place to start.
Oh, no you know its gonna be alone.
Well then you said [Incomprensible]
I wanna be the sea in the sail, oh

Oh oh oh!
No line on the horizon, no line...
No line on the horizon, no line...
Oh! Oh oh oh! Oh oh oh! Oh!

Song in my head, is now on my mind.
I put you on pause. I rewind and replay...

Every night I have the same dream.
I'm hatching some plot, scheming some scheme. Oh yeah!
Oh oh oh!

I'm a traffic cop, move out of my way.
The siren's wailing, and the speeder wants to get away. ¡Oh oh oh!

No! Line!
No! Line!
No Line on the Horizon, no line
No Line on the Horizon, no line
No Line on the Horizon, no line


-----------------------

Conozco una chica, ella es como el mar.
La veo cambiando para mi cada día, ¡oh sí!
¡oh oh oh!
Un día esta calmada, el próximo esta con marejada,
se puede oír el universo en su conchas marinas, ¡oh sí!
¡oh oh oh!

No hay línea en el horizonte, no hay línea...
No hay línea en el horizonte, no hay línea...

Conozco una chica, un agujero en su corazón,
dijo que el infinito es un gran lugar para comenzar.
¡Oh, no! sabes que va a estar sola.
Bien, entonces dijiste [Incomprensible]
Quiero ser el mar en la vela, oh

¡Oh oh oh!
No hay línea en el horizonte, no hay línea...
No hay línea en el horizonte, no hay línea...
¡Oh! ¡Oh oh oh! ¡Oh oh oh! ¡Oh!

Una canción en mi cabeza, ahora está en mi mente.
Te pongo en pausa. Rebobino y reproduzco...

Cada noche tengo el mismo sueño.
Estoy incubando algún complot, maquinando algunas intrigas. ¡Oh yeah!
¡Oh oh oh!

Soy un policía de tráfico, sal de mi camino.
Los gemidos de la sirena, la velocidad quiere salir. ¡Oh oh oh!

¡No! ¡Línea!
¡No! ¡Línea!
No hay línea en el horizonte, no hay línea...
No hay línea en el horizonte, no hay línea...
No hay línea en el horizonte, no hay línea...

(font: U2FanLife)