El llegat de TRON

L'11 de maig sortirà a la venda en DVD i Blue-Ray TRON: Legacy, i ho aprofito per reflexionar sobre la pel·lícula.

TRON: Legacy continua la història de TRON en el mateix punt on ens vam quedar al final de la primera part (no faré spoilers per aquells que aprofitin l'ocasió per comprar-se el pack de TRON i TRON: Legacy en DVD o Blue-Ray) per tant, ens trobem davant d'una autèntica seqüela de TRON, una segona part, i no un remake o reboot. Recomano, doncs, veure la primera pel·lícula per tal de gaudir plenament de TRON: Legacy.

Anem al gra, no és una mala pel·lícula, però objectivament parlant tampoc ens trobem davant d'un bon producte. L'argument i el guió són dolents i, interpretativament, només es salva Jeff Bridges; exactament igual que la primera part, que tenia un guió encara pitjor i unes actuacions encara més horripilants. Ara bé, TRON: Legacy no decep: ofereix diversió i entreteniment, efectes visuals espectaculars i molta acció apta per a tots els públics. Sense cap tipus de dubte, capta l'herència de la primera entrega, és fidel a ella i la trasllada als nous temps. TRON: Legacy té l'ànima de TRON, l'esperit de TRON, sap aprofitar la nostàlgia de TRON i supera en qualitat a TRON.

Personalment, deixant de banda l'objectivitat, TRON: Legacy m'ha encantat i m'ha emocionat. M'ha transportat als anys 80, quan era un nano, i això té molt de mèrit. De fet, aquesta és la única pretensió de Joseph Kosinski, el seu director, agafar l'essència pura i simple de TRON i traslladar-la al segle XXI, i ho ha aconseguit a la perfecció.

TRON: Legacy és, doncs, recomanable a tots aquells que vam gaudir de l'original fa gairebé 30 anys, que l'hem anat revisitant i que som conscients de les seves mancances, perquè la seqüela també les manté, i defraudarà aquells que desconeixen l'univers de Tron i esperen trobar-se amb una reflexió metafísica de l'existència humana o aquells que recorden la primera entrega amb molta benevolència i esperaven un guió adult.

Quin és el llegat de TRON: Legacy? Doncs la sèrie d'animació TRON: Uprising que s'estrenarà l'estiu del 2012 i la tercera part de TRON que s'estrenarà als cinemes al llarg del 2013 i que tancarà el final "obert" de Legacy, recuperant (sembla ser) gran part dels actors de la primera part i amb un argument més semblant al de la primera entrega.

Us deixo amb una comparativa del combat de vídeo-gladiadors

He Has All the Time in the World

Pocs compositors han deixat una petjada en el món del cinema com ho ha fet john Barry (1933 - 2011), creador d'autèntics himnes i revolucionari en l'ús de sintetizadors (On Her Majesty's Secret Service).

Molta gent només el coneix pel controvertit tema principal de James Bond (originalment compost per Monty Norman però que ell va arranjar, modificar i orquestrar), però la seva carrera musical (sempre lligada a l'agent 007: From Russia With Love, Goldfinger, You Only Live Twice, On Her Majesty's Secret Service o The Living Daylights, per destarcar-ne les més importants) ha anat més enllà: Zulú, La jauría humana, El león en invierno, Cowboy de medianoche, La gran aventura de Robin y Marian, King Kong, Abismo, Fuego en el cuerpo, Cotton Club, Memorias de África, Bailando con lobos, Chaplin, o la més recent Jugando con el corazón.

Tron

Deuria tenir uns vuit o nou anys quan vaig veure Tron per primera vegada i va ser una experiència inoblidable. Clar, quan ets un nen les coses es viuen d'una manera diferent i, tenint en compte que llavors ja estava viciat al meu ZX Spectrum, Tron va ser tota una revelació.

Fa uns sis anys la vaig poder "revisitar" quan va sortir a la venta en DVD en una excel·lent edició col·leccionista que, lògicament, vaig adquirir immediatament. El temps passa per tots, i Tron, per desgràcia, no ha envellit del tot bé. I ara ha patit un renaixement gràcies a la seva seqüela oficial, Tron: Legacy, que s'acaba d'estrenar als cinemes. En aquest post, però, em centraré en l'òpera prima d'Steven Lisberger.

El punt de partida de Tron va ser revolucionari al tractar l'ús de les noves tecnologies, la vida artificial, la llibertat de programació i l'ús d'ordinadors personals independents d'una unitat de control central. Tron reflexiona sobre la democràcia a nivell informàtic i la transformació de la nostra societat amb l'arribada dels ordinadors. Tot això ho tracta en forma d'aventura comercial, però massa ingènua i ben intencionada i amb un guió tan simple i previsible que lastra el producte final.

Visualment és on la pel·lícula explota tot el seu potencial: va suposar el primer pas en el món de l'animació digital i les curses de motos de llum, les persecucions dels reconeixedors o els combats de video-gladiadors van quedar impresos en les nostres memòries, convertint Tron en la pel·lícula de culte que és actualment.

I no podem oblidar el gran treball creatiu de Moebius dissenyant l'univers de Tron i els seus storyboards, Syd Mead creant els vehicles de la pel·lícula o Walter Carlos (ara Wendy) creant l'increïble banda sonora de la pel·lícula.

Tron es va estrenar l'any 1982 i va ser un fracàs comercial absolut. El guió, que vist amb ulls d'adult considero mediocre, era massa complex per ser entès per gran part de la societat: parlava d'un món que només coneixíem els nens i els adolescents que jugàvem a videojocs. Tron era un homenatge a les recreatives, als arcades i a nosaltres. Tron ens parlava directament i construïa una aventura on els jugadors i programadors de videojocs érem els protagonistes. Així és, Tron em va atrapar dins el seu univers digital i encara no n'he pogut sortir.

Molts fans esperàvem i desitjàvem una seqüela, una segona part que ha tardat gairebé 30 anys en arribar. Però al llarg d'aquests anys no hem estat sòls: Tron ha continuat viu, ironies de la vida, gràcies als videojocs. Tron 2.0 és potser el que recordo amb més força: gràficament era molt bo, i adaptava fidelment l'univers de la pel·lícula; a més a més era una seqüela de Tron, continuava la seva història i finalment podíem conèixer el destí dels seus protagonistes, principalment el d'Alan Bradley, tot i que el seu final obert em va "fotre" bastant. Ara bé, el que realment ha fet gran a Tron 2.0 ha estat l'excel·lent treball d'una comunitat de fans amb nombrosos mods, destacant l'impressionant TRON 2.0: Killer App Mod.

En definitiva, Tron es va avançar clarament al seu temps, desbordava creativitat i plantejava una història mai vista. No va ser entesa al seu moment però per sort continua vigent i el seu renaixement en forma de seqüela "oficial" permetrà que les noves generacions la puguin tornar descobrir i gaudir de nou.

Enllaços d'interès

- Wikipedia

- Tron-Sector

- Tron Wiki

- Review Darkosphere

- Imdb
- Tron 2.0 News

- LDSO

- Jeff Bridges web

- Bruce Boxleitner web

- Bruce Boxleitner FanSource

- Cindy Morgan Myspace

- Cindy Morgan web

- Arcade Museum

Tron Legacy Teaser - espectacular

Moon - La recerca d'un mateix

El cinema de ciència ficció no passa pel seu millor moment. Dels darrers dos o tres anys només salvaria les excel·lents Wall-E i Star Trek, i tirant una mica més enrere Hijos de los Hombres i alguna més que em sabrà greu no citar. Per altra banda, Los substitutos, Terminator Salvation, Gamer, Ultimatum a la Tierra, Death Race, El incidente, Soy Leyenda... són mostres de mediocritat, manca de guió, idees i originalitat.

On estan aquelles pel·lícules de ciència ficció que ens feien reflexionar sobre la pròpia existència, la humanitat, la identitat, valors com la vida i la llibertat?, on estan aquells bons guions i interpretacions? Sembla que una pel·lícula de ciència ficció hagi de girar al voltant d'espectaculars efectes digitals, i ens oblidem de l'argument i dels protagonistes: què pensen, com viuen, què volen, qui són...

Moon no inventa res, i no l'spoilejaré citant les pel·lícules que li serveixen d'inspiració, però tampoc pretén inventar res. Moon és una proposta honesta, senzilla, de baix pressupost, basada en una bona idea (de Duncan Jones) i un bon guió (de Nathan Parker), que gaudeix de les excel·lents interpretacions de Sam Rockwell i Kevin Spacey i la meravellosa banda sonora composta pel gran Clint Mansell.

Sam Rockwell és qui sustenta Moon, és el pilar de la pel·lícula i el seu motor. Sam Rockwell, que interpreta a Sam Bell, dóna una lliçó magistral d'interpretació i no tinc adjectius per definir la seva actuació: plena de sentiment i emocions que sap traslladar a l'espectador. És, sense cap tipus de dubte, una de les millors interpretacions dels darrers anys i es mereix tots els guardons i el reconeixement de la indústria cinematogràfica.

Kevin Spacey dóna veu a GERTY, un robot. El seu paper és, a primera vista, més senzill, però donar vida a una capsa de ferro inanimada és una proesa, i ho aconsegueix plenament, superant al mític HAL 9000.

Pel que fa a l'argument de la pel·lícula, no en penso dir res, i us aconsello que no mireu el tràiler, no llegiu cap entrevista ni busqueu informació a cap altre blog. La pel·lícula té el seu propi ritme narratiu i cal descobrir-la sense saber-ne res de res. Així doncs, caldrà que feu un acte de fe i salteu al buit amb els ulls tapats. Moon no us defraudarà.

Moon és una de les millors pel·lícules del 2009, i una obra mestra de la ciència ficció. Cinema d'abans en temps actuals, un clàssic modern, una gran pel·lícula.

TR2N

I jo sense enterar-me?

Aquest matí, a Vandal Online he llegit LA NOTÍCIA: Tron podría regresar al mundo de los videojuegos, su llegada coincidiría con el estreno del nuevo film de la serie, TR2N.

Per a aquells que no ho sàpiguen, TRON és una pel·lícula de culte de 1982, en la que un programador de videojocs és xuclat per un sistema informàtic dins d’un món virtual en el que, com a gladiador, juntament amb d'altres programes, ha de lluitar per la seva vida.

Com totes les pel·lícules de “culte”, en el seu moment va ser un fracàs, i per molt que me l’estimi he de reconèixer que vista amb ulls d’adult la pel·lícula no és cap meravella, però en el seu moment va suposar una gran innovació dins el camp de l’animació.

TRON, però, no va morir en aquella pel·lícula, i una legió de fans (i de freaks) ha continuat donant suport a aquella producció, i el 2002, amb la sortida en DVD de l’edició col·leccionista de la pel·lícula es va confirmar que Disney estava treballant en una seqüela (mireu el disc d'extres).

I així va ser, el 2003 va sortir la seqüela de TRON anomenada TRON 2.0, però no en forma de pel·lícula sinó de joc d’acció en primera persona per a PC. El joc estava força bé, però a mi no em va acabar de convèncer.

En tot cas, la llicència continuava viva i tots esperàvem una nova pel·lícula i un nou videojoc... i esperàvem... i esperàvem... How long to sing this song?

Doncs bé, la llarga espera s’ha acabat, i a la Comic-Con de 2008 es va poder veure el primer tràiler de la pel·lícula, té molt mala qualitat, però és IMPRESSIONANT.

Ja sé que és difícil demanar-ho, sobretot després d’haver vist el tràiler, però paciència perquè TR2N no s’estrenarà fins el 2011.

Tràiler TRON


Tràiler TRON 2.0


Tràiler TR2N

Once

Continuant amb el repàs (personal) de les millors pel·lícules del 2007, no podia deixar de banda Once.

Dublín em va encantar des del moment que hi vaig arribar. Recordo la ciutat, els barris, la seva arquitectura, el clima, el peix fregit amb patates... Recordo especialment el parc de St. Stephen (St Stephen's Green) i el carrer Grafton amb les seves botigues, cafeteries i els cantants ambulants; concretament, recordo un noi amb una guitarra tocant l'All I Want Is You dels U2...

Tots aquests records em van venir al cap amb els primers minuts de Once, i em vaig emocionar, ho he de reconèixer. Uns minuts abans estava enmig d'un pati de butaques, però de sobte em trobava de nou a Dublín, al Grafton St. i davant mateix del músic ambulant.

Once sap captar, amb la seva fotografia i el seu estil de filmar (càmera sobre l'espatlla) tota l'essència de Dublín i la vida de la seva gent. No us equivoqueu, Once no va de Dublín, però és el marc on transcorre la pel·lícula, i captar la seva essència és fonamental per a viure-la en la seva plenitud.

Anant al gra, la història se'ns narra d'una manera molt original: amb música. Personalment no definiria la pel·lícula com a un musical, però les cançons que es canten són presents al llarg dels seus 85 minuts, i són el vehicle gràcies al qual la història avança i els seus protagonistes (Glen Hansard i Markéta Irglová) revelen els seus sentiments.

Com s'acostuma a dir en aquests casos, ens trobem amb una petita gran pel·lícula, sense pretensions, senzilla, humana i humil, però que amb la seva música (tendra i profunda), la seva posada en escena i les seves interpretacions t'arriba a l'ànima.

És difícil descriure-la amb més paraules, però per a resumir-ho amb una idea final, potser una mica absurda, tens la impressió d'estar davant la vida real: la naturalitat de les interpretacions, la manera de filmar, la proximitat amb els personatges... em va donar la impressió que un càmera invisible filmava la realitat, en comptes d'uns actors interpretant un guió. Això en el cinema és molt important, i John Carney (el director) ho aconsegueix totalment.

Per finalitzar, és inevitable destacar la seva excel·lent BSO, que cal complementar amb el disc "The Swell Season", també de Glen Hansard i Markéta Irglová, amb temes incorporats a la BSO de la pel·lícula (amb arrenjaments diferents) com "Falling Slowly" (nominada als Óscars), "Lies", "When your mind's made up" i "Leave".

Nota de premsa oficial de la pel·lícula

Trailer:



Banda Sonora de Once:

Zodiac

Després de vuit anys sense fer cap projecte interessant, David Fincher torna a la gran pantalla amb Zodiac, el seu darrer treball.

La trajectòria professional de David Fincher ha estat molt irregular i dels seus 22 anys de carrera professional només destacaria dues pel·lícules (excel·lents i polèmiques): "Se7en" i "Fight Club".

Zodiac és un retorn al gènere dels assassins en sèrie, però molt més complexe ja que no sòls es centra en la figura de l'assassí, sinó també en la dels "investigadors". Zodiac és la història d'una investigació, de l'obsessió de Robert Graysmith (Jake Gyllenhaal), David Toschi (Mark Ruffalo) i Paul Avery (Robert Downey Jr) per desemmascarar Zodiac.

Tranquils que no spoilejaré la pel·lícula ni desvetllaré res, paraula d'honor.

Fincher s'ha documentat molt bé, el treball de recerca que ha fet ha estat brutal, però encara és més espectacular com ha estat capaç de sintetitzar tota la documentació que ha recollit per tal d'oferir-nos una pel·lícula entenedora i potent, amb un ritme que no decau en un sòl instant i que et deixa clavat al sofà/butaca amb la "necessitat" de saber que passarà a continuació. Ens trobem, sense cap dubte, amb el millor "thriller" de l'any 2007. La història flueix i et sorprèn, no pares de preguntar-te si el que estàs veient pot ser cert. La pel·lícula no és macabra i no ens ofereix escenes com les de se7en, però això no la fa menys angoixant, ja que la realitat pot ser molt pitjor que la ficció. Lògicament, això és gracies a l'excel·lent guió de James Vanderbilt (fins ara no n'havia sentit a parlar mai) i al muntatge, però és clar que David Fincher hi està al darrera.

Els assassinats de Zodiac són reals, la investigació és real, el que fan Robert, David, Paul és real i això et posa els pels de punta. Ara bé, això podria ser un problema ja que molta gent coneix els assassinats de Zodiac, i ¿com pots crear tensió si ja saps com s'acaba la història? Doncs aquí rau la "mestria" del director, sàpigues o no com s'acaba la història, patiràs, viuràs la investigació, et sorprendràs a mesura que avanci la pel·lícula i necessitaràs saber com acaba (i com acaben els protagonistes).

Tècnicament la pel·lícula és molt bona, m'encanta com filma David Fincher, com col·loca la càmera, com sap buscar el millor (i més original) angle per a filmar les escenes, per buscar una perspectiva diferent a la que un altre director (més vulgar) ens oferiria. La fotografia de Harris Savides és igualment molt bona.

Així doncs, una pel·lícula que els amants dels "thrillers", investigació... no s'han de deixar perdre. Personalment, recomano que us espereu a que treguin l'edició del muntatge del director, amb un munt d'extres. L'edició normal (ja es pot trobar al mercat) no està gens malament i inclou un documental de 30', però crec que val la pena esperar i comprar la "bona". O recuperar-la al cinema (cineclub...) si la reposen algun dia.

Trailer:

La vida de los otros

El 2007 ens ha portat "La vida de los otros" (Das Leben der Anderen), sense cap dubte una de les millors pel·lícules de l'any (a banda de "The Fountain" i d'altres que m'agradaria comentar), i en aquest cas sí hi ha unanimitat.

Si he de qualificar la pel·lícula amb una única paraula, aquesta és "Humanitat", la humanitat que desprèn la història, els personatges, i el sorprenent Ulrich Mühe, un actor que em sap greu haver-lo descobert tan tard i que sap crear i donar vida a un personatge sense quasi obrir la boca.

"La vida de los otros" tracta un tema encara tabú a Alemanya: l'espionatge, la vigilància i la repressió que duia a terme la policia secreta de la RDA (el Ministeri de Seguretat Estatal o Stasi) a tots aquells ciutadans, polítics i intel·lectuals que poguessin ser crítics amb el sistema. No és només un tema tabú pel fet de ser recent (fins els anys 80) sinó perquè alguns col·laboradors i espies de l'Stasi eren amics propers, companys de feina i familiars dels espiats. Sense anar més lluny, el propi Ulrich Mühe va estar casat amb la també actriu Jenny Gröllmann, i durant els sis anys de matrimoni la seva dona va cooperar amb l'Stasi.

L'opera prima de Florian Henckel von Donnersmarck tracta amb rigor una part de la història (recent) de l'Alemanya de l'Est, i en fa un clar retrat polític, social i cultural; però el més important per a mi, no deixa de banda la humanitat dels personatges. Molts cops, a l'hora de tractar temes històrics els directors tendeixen al documental, volen ser tan fidels a la realitat que s'obliden de crear uns personatges profunds, vius i creïbles, de manera que la història que ens expliquen es torna freda. Florian Henckel no cau en aquest error i sap crear una història humana, on t'identifiques immediatament amb els personatges i els "vius". Amb paraules del propi director, és "una història real amb gent real".

Tots els actor estan fantàstics, però destaca absolutament Ulrich Mühe amb la seva interpretació "subtil". Interpreta el Capità Hauptmann Gerd Wiesler, l'espia encarregat de vigilar el dramaturg Georg Dreyman (interpretat per Sebastian Koch). El ritme de la pel·lícula, la narració... són exquisits, i la evolució del personatge del principi fins el final (el seu viatge interior, emocional) no podria ser descrita millor.

Per altra banda, el guió, la direcció i el muntatge també són uns clars exemples de com s'ha de fer una pel·lícula, sense caure en el melodrama, mostrant en una imatge, un gest o una mirada el que no podríem expressar ni en un milió de paraules. Florian ens explica una història complexa, ens mostra uns personatges complexes i la pel·lícula, en els seus 140 minuts et manté atent i no decau ni en un sòl instant.

En resum, per a ser un bon actor no cal sobre actuar i per a explicar una història densa no cal posar veus en off, utilitzar efectes especials constantment... Quan una pel·lícula abusa de sobre actuacions i de veus en off es que el director no sap com explicar-la i no sap emocionar. Aquesta pel·lícula és doncs una mostra de com s'ha d'actuar, com s'ha d'escriure un guió i com s'ha de dirigir els actors. INDISPENSABLE.

Tràiler

The Fountain

La Fuente de la Vida "The Fountain" de Darren Aronofsky és una pel·lícula complexa. Sense cap dubte és autèntica poesia visual, però com tota poesia exigeix la implicació de l'espectador per a que aquest faci seva la pel·lícula, s'emocioni i n'extregui el significat. La pel·lícula ens fa reflexionar sobre la nostra existència, sobre el significat de la mort i de la vida.

Alguns crítics la defineixen com a un poema de la vida, jo em decanto més per "poema de la mort".

Molts pensareu que tractar la "mort" en una pel·lícula no és en absolut original, s'ha fet molts cops (ara em ve al cap la infame "Más allá de los sueños"). L'originalitat rau en el fet que Darren Aronofsky no es planteja què hi ha després de la mort, si hi ha una altra vida... sinó com l'ésser humà afronta aquesta mort.

Els tres personatges que interpreta Hugh Jackman (extraordinari) no volen morir, volen viure eternament. Busquen la seva pròpia vida eterna i la vida eterna de la persona a la que estimen (els personatges interpretats per Rachel Weisz). Ara bé, existeix la vida eterna? és pot aconseguir? Quin camí hem de seguir per a assolir-la?

Tres personatges la busquen i cap d'ells ho aconsegueix, o potser realment ho acaben aconseguint tots tres? Tom Creo (Hugh Jackman) busca en cadascuna de les tres èpoques el calze de la vida, el Sant Graal, nega la mort i busca desesperadament una cura, però no es pot fugir d'allò inevitable, i si fos possible, ens deshumanitzaria com succeix amb el Tom Creo del futur? I si fos possible seria allò que esperàvem trobar, és Xibalba l'estrella de la vida o de la mort? dóna l'arbre de la vida la immortalitat o la mort?

Hugh Jackman està extraordinari, sap transmetre el dolor i la desesperació davant la mort. És un clar reflex de la societat actual que rebutja la mort, considerant-la una "malaltia", no l'accepta com una cosa normal, lògica, una conseqüència de la vida. Tots, si fos possible, buscaríem allò que ens pogués fer viure eternament, però això ens faria realment vius?

Les excel·lents interpretacions dels actors s'acompanyen d'una Banda Sonora igualment excel·lent (composta per Clint Mansell) i una extraordinària fotografia (fixeu-vos els jocs amb la llum, com tota la pel·lícula condueix de la foscor a la llum, de la mort a la vida, com el procés de naixement) de mans de Matthew Libatique (que va col·laborar ja amb Aronofsky amb Pi i Requiem por un Sueño).

"La Fuente" planteja algunes d'aquestes qüestions i deixa a l'espectador la tasca de trobar-ne la resposta i plantejar-se'n d'altres. És un projecte molt ambiciós, i lògicament no a tothom agradarà. No cal entendre tots i cadascun dels fils argumentals que composen l'obra d'Aronofsky, t'has de deixar atrapar i emportar per la història, viure-la. És poesia, emoció, amor, metafísica i existencialisme... és en definitiva una pel·lícula arriscada i no deixarà indiferent a ningú.

Trailer

The Last Man, de Clint Mansell (amb escenes de la pel·lícula)

Playlist de la BSO (les pistes es reprodueixen en ordre)

Across The Universe

Julie Taymor, directora de les excel·lents Frida i Titus, torna a la direcció amb un musical: “Across The Universe”, que podria definir-se com una autèntica anada de bola.


S’estrena el 28 de setembre (almenys als EEUU) i té molt bona pinta, tot i que els actors són un misteri absolut (només conec el Joe Anderson, que interpretava a Karl van Beethoven a la pel·lícula Copying Beethoven), però visualment increïble. Serà un nou Moulin Rouge?

En tot cas, ens la venen com una història d’amor que té lloc als anys 60, enmig de les protestes contra la guerra, l’exploració mental i el rock’n roll.

Per més informació, podeu visitar la pàgina web oficial: www.acrosstheuniverse.com/

De moment, tenim unes imatges de la pel·lícula amb Bono cantant “I Am The Walrus”: