MOFO: Tron

Deuria tenir uns vuit o nou anys quan vaig veure Tron per primera vegada i va ser una experiència inoblidable. Clar, quan ets un nen les coses es viuen d'una manera diferent i, tenint en compte que llavors ja estava viciat al meu ZX Spectrum, Tron va ser tota una revelació.

Fa uns sis anys la vaig poder "revisitar" quan va sortir a la venta en DVD en una excel·lent edició col·leccionista que, lògicament, vaig adquirir immediatament. El temps passa per tots, i Tron, per desgràcia, no ha envellit del tot bé. I ara ha patit un renaixement gràcies a la seva seqüela oficial, Tron: Legacy, que s'acaba d'estrenar als cinemes. En aquest post, però, em centraré en l'òpera prima d'Steven Lisberger.

El punt de partida de Tron va ser revolucionari al tractar l'ús de les noves tecnologies, la vida artificial, la llibertat de programació i l'ús d'ordinadors personals independents d'una unitat de control central. Tron reflexiona sobre la democràcia a nivell informàtic i la transformació de la nostra societat amb l'arribada dels ordinadors. Tot això ho tracta en forma d'aventura comercial, però massa ingènua i ben intencionada i amb un guió tan simple i previsible que lastra el producte final.

Visualment és on la pel·lícula explota tot el seu potencial: va suposar el primer pas en el món de l'animació digital i les curses de motos de llum, les persecucions dels reconeixedors o els combats de video-gladiadors van quedar impresos en les nostres memòries, convertint Tron en la pel·lícula de culte que és actualment.

I no podem oblidar el gran treball creatiu de Moebius dissenyant l'univers de Tron i els seus storyboards, Syd Mead creant els vehicles de la pel·lícula o Walter Carlos (ara Wendy) creant l'increïble banda sonora de la pel·lícula.

Tron es va estrenar l'any 1982 i va ser un fracàs comercial absolut. El guió, que vist amb ulls d'adult considero mediocre, era massa complex per ser entès per gran part de la societat: parlava d'un món que només coneixíem els nens i els adolescents que jugàvem a videojocs. Tron era un homenatge a les recreatives, als arcades i a nosaltres. Tron ens parlava directament i construïa una aventura on els jugadors i programadors de videojocs érem els protagonistes. Així és, Tron em va atrapar dins el seu univers digital i encara no n'he pogut sortir.

Molts fans esperàvem i desitjàvem una seqüela, una segona part que ha tardat gairebé 30 anys en arribar. Però al llarg d'aquests anys no hem estat sòls: Tron ha continuat viu, ironies de la vida, gràcies als videojocs. Tron 2.0 és potser el que recordo amb més força: gràficament era molt bo, i adaptava fidelment l'univers de la pel·lícula; a més a més era una seqüela de Tron, continuava la seva història i finalment podíem conèixer el destí dels seus protagonistes, principalment el d'Alan Bradley, tot i que el seu final obert em va "fotre" bastant. Ara bé, el que realment ha fet gran a Tron 2.0 ha estat l'excel·lent treball d'una comunitat de fans amb nombrosos mods, destacant l'impressionant TRON 2.0: Killer App Mod.

En definitiva, Tron es va avançar clarament al seu temps, desbordava creativitat i plantejava una història mai vista. No va ser entesa al seu moment però per sort continua vigent i el seu renaixement en forma de seqüela "oficial" permetrà que les noves generacions la puguin tornar descobrir i gaudir de nou.