No Line On The Horizon

Per poder comentar/criticar el nou treball d’U2 cal parlar prèviament de la figura del productor discogràfic. Digueu-me ignorant però mai he entès la tasca dels productors: jo creia que per a fer música només calia formar un grup, compondre les cançons i anar a gravar-les a un estudi.

Per a què es necessita un productor? Doncs per a organitzar la gravació, per donar als temes un toc actual i fer-los més comercials; però tot això és secundari quan al darrera hi ha bones cançons.

Amb el temps, la figura del productor ha agafat més pes, fins al punt de ser co-creador dels discos, donant personalitat i forma a les gravacions. Això s’ha accentuat molt més amb el darrer treball d’U2 (i de Coldplay), fins al punt de considerar que No Line On The Horizon és 50% U2 i 50% Brian Eno.

Després d’haver-lo escoltat unes quantes vegades, opino que estem davant d’un treball molt digne, dens, conceptualment potent, i amb temes molt bons, però que no arriben a l’excel·lència d’obres com Achtung Baby, Joshua Tree, The Unforgettable Fire o War. És un bon disc, però no una obra mestra, superior a la mitjana, però no revolucionari.

No estic criticant la feina d’Eno, de fet Brian Eno salva el disc, la seva producció és excel·lent i mai cap disc d’U2 havia sonat com aquest, amb tants matisos, cors, teclats... el problema és la base que Eno ha de modelar, que no té la força d’altres treballs.

Recordem que la gestació d’aquest disc comença el juliol de 2006, quan U2 comença a treballar amb Rick Rubin al sud de França i a Londres. Musicalment va ser un fracàs, el producte no tenia la qualitat esperada i només es va poder aprofitar Window in the Skies (molt fluixa). Com enfocarien el nou disc, d’on traurien la inspiració, com superarien les dificultats creatives? Brian Eno, era la solució.

El resultat és un bon disc on la producció supera a la creació, on destaca l’atmosfera creada per Eno i s’agraeix l’intent d’oferir un producte diferent, globalment superior a How To Dismantle an Atomic Bomb i All That You Can't Leave Behind, però on manquen aquelles cançons “himne” que U2 ens oferia fa 20-15 anys, és a dir: singles potents. No Line On The Horizon no és el millor treball d’U2 i no és la revolució que ens prometien, però sí és una evolució dins el grup, i el més important de tot: és màgic, emociona i et transporta a una altra dimensió.

Nota: 7,5/10

Punts a favor: l’atmosfera, l’ambient, la màgia, l’àlbum més treballat de la banda, no defraudarà els fans i creix a mesura que s’escolta.

Punts en contra: falten himnes, les expectatives creades

Per internet, navegant pels blogs i fòrums habituals, trobareu moltes més opinions sobre l'àlbum, jo en destacaria la de Julián Ruíz, que tot i ser més negativa, és força objectiva.

Discover U2!