Tron

Deuria tenir uns vuit o nou anys quan vaig veure Tron per primera vegada i va ser una experiència inoblidable. Clar, quan ets un nen les coses es viuen d'una manera diferent i, tenint en compte que llavors ja estava viciat al meu ZX Spectrum, Tron va ser tota una revelació.

Fa uns sis anys la vaig poder "revisitar" quan va sortir a la venta en DVD en una excel·lent edició col·leccionista que, lògicament, vaig adquirir immediatament. El temps passa per tots, i Tron, per desgràcia, no ha envellit del tot bé. I ara ha patit un renaixement gràcies a la seva seqüela oficial, Tron: Legacy, que s'acaba d'estrenar als cinemes. En aquest post, però, em centraré en l'òpera prima d'Steven Lisberger.

El punt de partida de Tron va ser revolucionari al tractar l'ús de les noves tecnologies, la vida artificial, la llibertat de programació i l'ús d'ordinadors personals independents d'una unitat de control central. Tron reflexiona sobre la democràcia a nivell informàtic i la transformació de la nostra societat amb l'arribada dels ordinadors. Tot això ho tracta en forma d'aventura comercial, però massa ingènua i ben intencionada i amb un guió tan simple i previsible que lastra el producte final.

Visualment és on la pel·lícula explota tot el seu potencial: va suposar el primer pas en el món de l'animació digital i les curses de motos de llum, les persecucions dels reconeixedors o els combats de video-gladiadors van quedar impresos en les nostres memòries, convertint Tron en la pel·lícula de culte que és actualment.

I no podem oblidar el gran treball creatiu de Moebius dissenyant l'univers de Tron i els seus storyboards, Syd Mead creant els vehicles de la pel·lícula o Walter Carlos (ara Wendy) creant l'increïble banda sonora de la pel·lícula.

Tron es va estrenar l'any 1982 i va ser un fracàs comercial absolut. El guió, que vist amb ulls d'adult considero mediocre, era massa complex per ser entès per gran part de la societat: parlava d'un món que només coneixíem els nens i els adolescents que jugàvem a videojocs. Tron era un homenatge a les recreatives, als arcades i a nosaltres. Tron ens parlava directament i construïa una aventura on els jugadors i programadors de videojocs érem els protagonistes. Així és, Tron em va atrapar dins el seu univers digital i encara no n'he pogut sortir.

Molts fans esperàvem i desitjàvem una seqüela, una segona part que ha tardat gairebé 30 anys en arribar. Però al llarg d'aquests anys no hem estat sòls: Tron ha continuat viu, ironies de la vida, gràcies als videojocs. Tron 2.0 és potser el que recordo amb més força: gràficament era molt bo, i adaptava fidelment l'univers de la pel·lícula; a més a més era una seqüela de Tron, continuava la seva història i finalment podíem conèixer el destí dels seus protagonistes, principalment el d'Alan Bradley, tot i que el seu final obert em va "fotre" bastant. Ara bé, el que realment ha fet gran a Tron 2.0 ha estat l'excel·lent treball d'una comunitat de fans amb nombrosos mods, destacant l'impressionant TRON 2.0: Killer App Mod.

En definitiva, Tron es va avançar clarament al seu temps, desbordava creativitat i plantejava una història mai vista. No va ser entesa al seu moment però per sort continua vigent i el seu renaixement en forma de seqüela "oficial" permetrà que les noves generacions la puguin tornar descobrir i gaudir de nou.

Enllaços d'interès

- Wikipedia

- Tron-Sector

- Tron Wiki

- Review Darkosphere

- Imdb
- Tron 2.0 News

- LDSO

- Jeff Bridges web

- Bruce Boxleitner web

- Bruce Boxleitner FanSource

- Cindy Morgan Myspace

- Cindy Morgan web

- Arcade Museum

Lost i Dexter

M'agraden les sèries de televisió dramàtiques; entenent com a tals aquelles que exploren els personatges, que plantegen conflictes entre ells i que els fan créixer, madurar i evolucionar de manera coherent. M'agrada viure històries, més o menys increïbles o fantàstiques, m'agrada patir, riure i plorar. Per això vaig gaudir tant amb Lost o Battlestar Galactica i estic gaudint amb Dexter.

És molt difícil trobar productes televisius que t'omplin i t'atrapin completament. És molt fàcil caure en el melodrama, arguments previsibles i personatges plans, en històries sense contingut i fredes.

Lost és, per mi, una obra coral magistral que explora la vida, les inquietuds, les misèries i la redempció dels viatgers del vol 815 d'Oceanic Airlines. Ara bé, Perduts no seria res sense els misteris que amaga l'illa on s'estavella l'avió, misteris que s'acaben desvetllant (la seva majoria) al llarg de les seves sis temporades on ciència ficció, aventura i mitologia es barregen per oferir un producte amb un ritme trepidant; una autèntica muntanya russa d'acció i emocions, amb un emotiu final controvertit coherent amb el desenvolupament de la sèrie.

Recentment s'ha posat a la venda l'infame pack complert en format DVD i Blu-ray, amb un preu prohibitiu: 300 € l'edició en Blu-ray i 175 € l'edició en DVD. Ara bé, l'infàmia no rau en el preu sinó en la presentació d'aquest pack, que no té res a veure amb l'edició USA, i que inclou les sis temporades amb el mateix maquetatge amb què es poden trobar individualment al mercat des de fa mesos (anys en el cas dels DVD). Una autèntica vergonya.

Dexter és un altre exemple de com construir un gran thriller dramàtic. Fa un parell de dies va finalitzar la seva cinquena temporada (una de les meves preferides, juntament amb la primera) i no puc sinó alabar el gran treball de guió i l'excel·lent interpretació de Michael C. Hall construint un personatge posseït per un "obscur passatger" a la recerca de la seva pròpia humanitat.

Enllaços d'interès

- Lost/Perduts

- lostzilla

- Lostpedia

- pjorge.com

- The ODI

- lostph

- Locos Perdidos

- Raft Reload

- DarkUFO

- ABC

- Lost Media

- Todo Series

- Showtime

- Series Adictos

Goldeneye

James Bond és un dels grans icones de la cultura contemporània. La seva essència s'ha mantingut intacta al llarg dels seus gairebé 60 anys com implacable assassí al servei de sa majestat: despietat, sofisticat, encantador, cínic, masclista, sàdic, vulnerable... l'heroi que acaba salvant al planeta i lligant amb la fèmina de torn. Un còctel complert i ben equilibrat per tal de no trobar a l'agent 007 massa repugnant i que ens resulti atractiu.

El renaixement que ha patit el personatge amb l'actor Daniel Craig, que ha sabut tornar als orígens amb un 007 més violent, arrogant i humà, ha permès rellançar el personatge. James Bond torna a ser rendible i el merchandising està més viu que mai.

En aquest context, Activision decideix recuperar un clàssic de Nintendo 64, Goldeneye, actualitzant-lo per a la consola Wii de Nintendo. Es va anunciar a la conferència de Nintendo a l'E3, que em va deixar amb la boca oberta mentre ho veia en directe. Clarament era una operació de màrqueting però no va impedir que el 5 de novembre anés directament a comprar-lo.

Mai he jugat al Goldeneye de N64. Per tant, tot i que conec el clàssic, em manca l'esperit nostàlgic que sí té la gent que hi va jugar fa 13 anys. En tot cas, tots els videojugadors coneixem el mític Goldeneye i els elements que el van convertir en un producte revolucionari. Revolucionar-hi al traslladar de manera brillant el gènere dels FPS a consola, extraordinari pel seu nivell tècnic i per la seva excel·lent jugabilitat, i per l'increïble mode multijugador a pantalla partida.

Fer un remake d'aquest joc es pot arribar a considerar, doncs, un sacrilegi, i Eurocom, la desenvolupadora del videojoc, se la jugava. Per altra banda les promeses de Nintendo en quant a FPS per a hardcore gamers no han respost, fins ara, a les expectatives creades.

Eurocom, però, ha estat intel·ligent. Coneixedors dels límits tècnics de Wii no han intentat revolucionar el gènere dels FPS i han buscat un motor gràfic eficient i espectacular: el dels Call of Duty, adaptant-lo a la consola de Nintendo. Per altra banda, sabent que les comparacions són odioses, no han volgut oferir un "remake" del joc de N64 sinó un nou joc "inspirat" en la pel·lícula de Pierce Brosnan (substituït al joc pel Daniel Craig) i el seu videojoc original. D'aquesta manera, Eurocom respecta el joc clàssic i s'inspira en ell per oferir-nos una experiència de joc diferent, de manera que en pugui gaudir tothom.

Goldeneye és, doncs, un joc equilibrat que exprimeix al màxim la Wii. Ofereix un notable nivell gràfic, enriquit amb partícules i excel·lents efectes visuals. Ara bé, no ens enganyem, utilitza una versió adaptada del motor gràfic dels Call of Duty, amb les "trampes" que això comporta (campanya scriptada...), però si els "trucs" que utilitza no suposen una lacra pels CoD per a PC, PS3 i XBox 360, tampoc les hem de contemplar com una nota negativa en aquesta versió per a Wii.

En quant a l'experiència de joc, tot i utilitzar el seu motor gràfic, no ens trobem davant d'un CoD; és 100% James Bod. Això vol dir missions frenètiques que ens obligaran a una confrontació directa amb l'enemic, amb seqüències d'acció espectaculars; i missions que ens permetran una aproximació més tàctica, utilitzant el sigil. Així doncs, realment ens trobem davant d'un shooter sobre rails lleugerament modificat per tal que, en un gran nombre de pantalles, hi hagi algun recorregut alternatiu que permeti una aproximació i plantejament de combat diferents. Per altra banda, els diferents nivells de dificultat i configuracions de control permeten adaptar el joc a un gran ventall de jugadors: del més casual al més hardcore (podent jugar, fins i tot, sense regeneració automàtica de vida). En resum, ens trobarem amb una campanya "scriptada" i força lineal i això podria limitar la rejugabilitat, però Eurocom ha salvat la situació oferint recorreguts alternatius amb sigil, i varis nivells de dificultat que incorporen a la partida nous objectius secundaris que allarguen la vida del joc.

La IA pateix dels mateixos problemes que els CoD, amb un respawn puntualment exagerat... tot i que moltes vegades sorprèn la reacció dels enemics al nostre comportament, per exemple llençant-nos granades per obligar-nos a sortir del nostre amagatall o recolocant-se per tal d'atacar-nos pel flanc. La IA és, doncs, eficient independentment del sistema de programació utilitzat, i sorprèn l'adaptació de l'enemic als nostres moviments tenint en compte el motor gràfic que s'utilitza.

L'excel·lent sistema de control, configurable fins el mínim detall és l'altre pilar fort del joc, permetent una immersió absoluta. Personalment m'encanta l'ús del Wiimote i Nunchuck, m'hi he adaptat perfectament i l'experiència de joc és increïble. Ara bé, per als jugadors més tradicionals hi ha l'opció d'utilitzar el controlador clàssic o el de la Game Cube.

Pel que fa a l'apartat sonor, ens trobem amb el treball notable de David Arnold i Kevin Kiner. Saben traslladar perfectament l'univers sonor de James Bond, acompanyant-nos en l'acció i el sigil. També cal destacar el bon treball de Nicole Scherzinger interpretant el tema compost per Bono i The Edge i originalment cantat per la gran Tina Turner.

Per finalitzar, no podem oblidar el mode multijugador online, fluid, que ofereix moltes més hores de diversió. Aquest mode de joc, per a que us feu una idea, sí és idèntic al CoD en un 100%. És cert que podem experimentar lag, personalment porto jugades tres hores i només vaig patir lag en una partida, això és degut a que el servidor de la partida és el primer jugador i depenent del lloc on visqui del planeta ens pot provocar un retard en la resposta. La solució és tan senzilla com desconnectar-se i buscar una nova partida online. Per altra banda, també disposem de la possibilitat de jugar amb tres companys més amb el mode multijugador amb pantalla partida.

Goldeneye per Wii no és el joc revolucionari de Nintendo 64. Tampoc ho vol ser. Vol ser una aposta ferma pels FPS en Wii, vol aprofitar l'ús del Wiimote i Nunchuck per oferir una experiència de joc més immersiva, i ho han aconseguit. És un joc de qualitat, amb un bon nivell gràfic, espectacular i addictiu, i amb un mode online pulit que ofereix un autèntic repte al jugador.

Enllaços d'interès:

- Pàgina oficial Goldeneye

- Wikipedia

- 007

Y ahora ya soy, otro fan de Love of Lesbian

Quedi clar, d’entrada, que no m’agrada la música en espanyol. No es tracta d’una qüestió patriòtica, en absolut, simplement no puc fer-hi més.

Amb aquesta premissa, us podreu imaginar com estava de content quan la meva dona em va portar, aquest estiu, a un concert dels Love of Lesbian, un grup totalment desconegut per a mi i del que no havia escotat cap cançó: totalment fastiguejat i sense gaires esperances de passar-m’ho bé.

Doncs bé, aquest sentiment es va transformar totalment als deu minuts de concert. Em vaig trobar davant d’un grup entregat al 100%, amb una música indie-pop d’excel·lent qualitat i lletres molt ben treballades. En definitiva, una autèntica revelació.

Sap greu dir aquestes coses quan porten més de catorze anys als escenaris però al final, la feina ben feta, l’esforç i la dedicació acaben posant les coses al seu lloc, i els Love of Lesbian mereixen estar a dalt de tot del panorama musical espanyol.

El seu darrer disc, 1999, és senzillament excel·lent i cançons com Allí donde solíamos gritar, Club de fans de John Boy, Incendios de nieve, 1999, Las malas lenguas, Segundo Asalto i Te hiero mucho, exquisidament escrites, sense desmerèixer la resta, conformen un disc rodó i indispensable.

El seu anterior treball, Cuentos chinos para niños del Japón, tot i no tenir el nivell de 1999 conté joies com Universos infinitos, La niña imantada, Noches reversibles o Los colores de una sombra. I no em vull deixar Domingo astromántico del seu disc Maniobras de escapismo, del 2005.

Enllaços d’interès

- Love of Lesbian
- Wikipedia

- Blog de Santi Balmes

- Entrevista a Santi Balmes

Be seeing you...

Lost s'ha acabat i, com era d'esperar, s'ha convertit en una sèrie de culte. La illa serà recordada durant molts anys i de ben segur que, en un futur,  hi viurem noves aventures. No dedicaré aquest post a la sèrie, encara no, cal madurar les sis temporades que hem compartit i assimilar l'excel·lent episodi que ha posat punt i final a aquesta increïble història.


Molta gent comenta que Lost és una de les sèries més grans mai vistes en la història de la televisió. Ens sorprenem de com algú pot haver estat capaç d'imaginar i crear un món tan extraordinari i misteriós: una illa perduda en mig de l'oceà capaç de moure's de lloc, amb un fum negre que elimina a aquells que s'oposen a la seva voluntat...

Jo també em considero un fan de Lost, meravellat per la seva trama i el tractament dels seus personatges; però seria injust considerar-la com la més gran de totes les sèries i oblidar-ne  d'altres que van marcar, en el seu moment, un abans i un després en la història de la televisió, perquè Lost és revolucionària, però pocs saben que l'illa podria ben bé anomenar-se The Village i el fum negre el podríem conèixer sota el nom de Rover.

Aquest és el gran problema de la nostra societat: ens sorprenem de la tecnologia 3D del cinema i oblidem les grans obres mestres del cinema mut i en blanc i negre, ens meravellem dels efectes digitals i ens oblidem dels bons guions i la bona construcció de personatges,  glorifiquem les actuals sèries de televisió i oblidem que fa més de 40 anys Patrick McGoohan va crear, juntament amb George Markstein, una altra obra de culte anomenada The Prisoner.

The Prisoner podria semblar, a primera vista, una rància sèrie psicodèlica d'espies dels anys 60 on un agent secret és fet presoner en un poble misteriós, aparentment situat en una illa desconeguda, de la qual intenta, constantment, escapar.

No us deixeu enganyar, The Prisoner és molt més que això. És una al·legoria, surrealista i existencial, un viatge a la recerca de la identitat humana, una lluita contra un sistema opressor que vol assimilar els individus, rentant-los el cervell i convertint-los en esclaus, o destruir-los si s'hi neguen.

The Prisoner és un reflex de la nostra societat, de les nostres vides, del control dels governs, de la manipulació dels poderosos i de la lluita de l'individu per ser lliure.

El que em sorprèn més és com, fa 40 anys, fou possible crear un producte televisiu tan revolucionari i controvertit, tan atrevit i arriscat. I per mi, resulta trist veure com, 40 anys després, la televisió no sòls no ha seguit l'exemple de Patrick McGoohan sinó que ha caigut en la mediocritat i la vulgaritat. Malauradament no hem sabut entendre el missatge de la sèrie, no hem sabut comprendre la lluita interior del presoner Número 6 i ens hem acabat convertint en carcellers, renunciant a la nostra llibertat; perquè, en definitiva, no hem sabut entendre que el nostre enemic, la nostra principal amenaça som nosaltres mateixos i, en definitiva, tots som presoners de nosaltres mateixos.

Recentment la sèrie ha patit un renaixement en forma de remake amb el gran Sir Ian McKellen com a Número 2. Un remake que respecta la sèrie original perquè s'allunya totalment d'ella oferint una història i personatges totalment diferents. Això permet gaudir plenament de les dues ja que són perfectament compatibles i complementàries. Si en la sèrie original s'incitava a la reflexió i a la revolució despertant la ment inquieta de l'espectador "aquest és el món on vius, fes alguna cosa !!!", la nova sèrie prefereix centrar-se en oferir una atmosfera més asfixiant i una història més elaborada i, narrativament parlant, més "racional", tot i que confosa, amb un final tancat. No entraré a discutir el final del The Prisoner original, escrit pel propi Patrick McGoohan en 48 hores, que considero "adequat" al to de la sèrie i perfectament comprensible si l'espectador no intenta racionalitzar la història (qui no entengui el final de Lost que no intenti entendre el de The Prisoner); però he de reconèixer que el "nou" final, més convencional, no decebrà a tants espectadors.

No vull portar a la confusió, la història de The Prisoner no té res a veure amb la de Lost, però ha estat font d'inspiració a J.J. Abrams i en trobem referències en sèries com Lost o Alias; sense oblidar Battlestar Galactica (qui no recorda a la misteriosa Cylon Number Six), Matrix, El Show de Truman, Watchmen, Twin Peaks... The Prisoner forma part, sense saber-ho, de la nostra cultura i de la història de la televisió.

Per acabar, us deixo amb els excel·lents títols de crèdit inicials amb el Lotus 7, la gran banda sonora de Ron Grainer (Doctor Who) i el mític diàleg entre el número 2 i el número 6 "On estic? - A la Vil·la - Que voleu de mi? - Informació - A quin bàndol pertanyeu? - Això no li puc dir, volem informació, informació, informació - No l'obtindran - D'una manera o altra, la tindrem - Qui és? - El nou Número 2 - Qui és el Número 1 - Vostè és el Número 6 - No sóc un nombre, sóc un home lliure !!!"

Be seeing you...


Més informació a:

- Wikipedia
- Patrickmcgoohan.org
- The Unmutual
- R.I.P. Patrick McGoohan, The Prisoner's TV Visonary
- Retroweb
- BBC

Això s'acaba...

Tron Legacy Teaser - espectacular

Una vida sense maldecaps... sense sorpreses