dimecres, 31 d’agost del 2011

Els reis de la comèdia

He volgut dedicar un post a les deu comèdies més recents que considero imprescindibles per a tothom que vulgui passar una bona estona. Perquè sí amics, després de Friends s'han continuat fent comèdies, i millors!!! I recordeu que per gaudir-les al màxim cal mirar-les en versió original.


De nou els britànics ens ofereixen una sèrie brillant (per mi, la millor comèdia del moment), aquest cop al Channel 4. Ens explica les aventures de dos informàtics i la seva cap del Departament d'Informàtica de l'empresa Reynholm Industries (que vindria a ser un manicomi). The IT Crowd ofereix tot el que una comèdia ha d'oferir: personatges increïblement ben construïts i carismàtics, uns excel·lents actors, un guió sòlid, enginyós i esbojarrat, i un ritme tan bestial que et deixa clavat al sofà rient com un boig sense parar. Amb només 24 episodis dividits en quatre temporades, s'ha convertit en una sèrie de culte. No exagero al dir que per a mi representa un vi gran reserva, i dosifico el seu consum al llarg de l'any i només per aquells moments en que necessito una sobredosi d'humor, perquè això és IT Crowd, humor en estat pur. Tot i que, a priori, pot semblar un  producte dirigit a un públic molt específic (freaks de la informàtica) això no és en absolut d'aquesta manera. Si us plau, no us la deixeu perdre !!!





Larry David és un geni de la comèdia, un còmic de monòlegs que es va fer famós al crear, produir i escriure juntament amb Jerry Seinfeld una de les més grans sèries còmiques de la història de la televisió: Seinfeld. Doncs bé, Larry David va tornar a la petita pantalla l'any 2000 a l'HBO amb una nova proposta que, després de 8 temporades en antena, s'ha situat a dalt de tot. La sèrie, en forma de fals documental, ens mostra el dia a dia del propi Larry David: els seus amics, la vida amb la seva dona, els projectes televisius que prepara... que serveixen d'excusa per a posar al seu protagonista en tot tipus de situacions compromeses, moltes d'elles quotidianes i sense importància, però que degut a la "personalitat" del personatge i el seu caràcter es magnifiquen fins transformar-se en autèntiques crisis existencials. A més a més, cal destacar que els episodis no tenen guió sinó un argument general i unes pautes per "saber per on ha d'anar la cosa", i els actors es veuen obligats a improvisar les escenes generant moments i situacions inoblidables.



Si Larry David interpreta a un còmic ric, casat, famós i amb amics amb els que juga a golf, Louis C.K. representa un monologuista pobre, perdedor, fracassat, divorciat i amb dos nenes petites. Tot i tractar-se de comèdia, és l'antítesi de l'humor i en cada episodi reflexiona sobre la vida diària de les persones ordinàries (la major part de la població), amb duresa i cruesa: la mort, el divorci, l'amistat, les malalties, la violència, els problemes econòmics, la religió... vivències personals i fictícies es barregen oferint un producte arriscat en el panorama televisiu actual, i per aquest motiu absolutament imprescindible per a qualsevol amant de la bona comèdia. Actualment, la cadena FX emet la segona temporada; això sí, allunyeu-vos tots aquells que busqueu sèries comercials i convencionals perquè Louie és una bufetada en tota la cara.






Ricky Gervais, juntament amb Larry David i Louis C.K. conforma el triumvirat del grans còmics imprescindibles que no tenen por de dir el que pensen, de reflexionar sobre la humanitat (i el que ens deshumanitza) i humiliar els seus personatges fins a cotes inimaginables per fer humor. La carrera de Ricky Gervais és enorme i irregular, però destacaria dues produccions britàniques que van destacar per la seva proposta i originalitat: The Office (2001-2003) centrada en el dia a dia dels treballadors d'una oficina d'una empresa de paper i Extras (2005-2007) el dia a dia d'un extra que intenta aconseguir papers de més pes. El seu gran èxit va ser retratar amb gran fidelitat el que succeeix dins d'una oficina o un rodatge, creant uns personatges carismàtics que lluiten per millorar com a persones, per trobar un lloc dins la societat, per ser respectats a la seva feina, per destacar aparentant ser el que no són. De nou les relacions socials són font d'humor, i de nou es posen en ridícul els protagonistes amb situacions compromeses que tots hem viscut.




Community és una excel·lent sitcom creada per Dan Harmon i amb un plantejament molt simple: un grup d'estudiants d'un Community College munten un grup d'estudi per aprendre espanyol. Tot i que el seu punt de partida és molt bàsic, l'excel·lent construcció de personatges i les situacions cada cop més surrealistes que es van succeint converteixen Community en un producte original, màgic i imprescindible. Community es troba a mig camí entre les sèries més comercials (que deixo per al final del post) i les sèries més "d'autor" com Curb Your Entuthiasm, Louie, The Office i Extras. La podríem qualificar, doncs, com la típica sitcom apta per a tots els públics, ben intencionada i amb bons valors però que, alhora, sap oferir episodis originals, atrevits, diferents i "freaks" que li permeten gaudir del segell d'independent. S'està convertint en una sèrie de culte, cada dia guanya més adeptes i, personalment, em té enamorat. Actualment, la cadena NBC prepara la tercera temporada.




Ja vaig parlar de Psychoville al blog fa un parell d'anys, i sense cap dubte mereix estar en aquest post com a sèrie còmica de misteri 100% recomanable. Ara bé, no és apta per a tots els públics: el seu humor negre-bizarro-macabre i els seus personatges pertorbadors i escenes escabroses poden tirar enrere a molts espectadors, però la seva qualitat i originalitat és indiscutible, i el treball interpretatiu de Reece Shearsmith i Steve Pemberton (també creadors de la sèrie) és impressionant. Recentment es va estrenar a la BBC la segona temporada, tan excel·lent i surrealista com la primera. Doneu-li una oportunitat, no és una sèrie fàcil, però les bones sèries mai ho són.





Bé, aquí m'he colat, no és una comèdia... però em té enamorat i meravellat des de que era un nano, i ja en vaig parlar al blog fa més de 3 anys quan es va estrenar a TV3 la temporada 27 (o la primera després d'una parada de 16 anys). Doctor Who, realment, és una sèrie d'aventures familiar on la comèdia i el misteri és present a parts iguals, un conte de fades futurista. Actualment la BBC emet la sisena temporada després del seu "renaixement" i es troba en perfecta forma: el relleu de David Tennant per Matt Smith a la cinquena temporada va ser absolutament encertat, la química entre els actors mai havia estat tan bona i l'elecció d'Steven Moffat substituint a Russell T Davies com a productor executiu i guionista en cap ha donat força a la sèrie. Que voleu que us digui, sóc un freak i no puc evitar recomanar allò que m'apassiona, em diverteix, m'emociona i em fa passar una bona estona, i Doctor Who ofereix tot això i molt més: és màgia pura.





Tornem, ara sí, a les comèdies pròpiament dites, i passaré parlar de productes més "comercials", però no per això d'inferior qualitat. Les comèdies sobre un equip de persones treballant en un mitjà audiovisual sempre funcionen. Qui no recorda la mítica WKRP in Cincinnati? 30 Rock ens trasllada a l'esbojarrat programa fictici de televisió "TGS with Tracy Jordan" de l'NBC i explora les relacions entre l'equip guionista, actors i productor, destacant els excel·lents/surrealistes guions i l'excel·lent química entre Tina Fey (creadora i actriu a la sèrie) i Alec Baldwin amb una sorprenent vis còmica. 5 temporades emeses i nombrosos premis reconeixen el seu indiscutible èxit. Ara bé, no us enganyeu, aquest segell de "sèrie comercial" no li impedeix criticar amb duresa els valors actuals de la nostra societat de consum, la política o el capitalisme, i aquest és el gran mèrit de 30 Rock: ser políticament incorrecte sent políticament correcte, no autocensurant-se, criticant sense caure en l'insult fàcil, atacant sense caure en el mal gust, centrant-se en tot moment en les relacions humanes i l'amistat, i sense cap por de riure's d'un mateix.




Què passaria si barregéssim Friends amb The IT Crowd? Doncs el resultat seria, segurament, The Big Bang Theory, una sitcom que emet la CBS i que beu de moltes referències ja conegudes pels amants de la comèdia, però que aporta el seu toc personal i distintiu: el món dels freaks... Bé, de fet això tampoc és una novetat "Freaks and Geeks" (amb l'ara popular James Franco) ja ho va fer al seu moment. La novetat i principal motiu per veure la serie es diu Jim Parsons, un excel·lent actor que dóna vida al ja mític Sheldon Cooper, un excèntric físic tèoric al California Institute of Technology. Les seves manies i relacions amb el seu company de pis, veïna i amics generen situacions hilarants. La sèrie, a més a més, té molt clar el seu "target" i les referències al món del còmic, sèries de televisió i pel·lícules de ficció són constants i presents en tots els episodis, de manera que "formar part d'aquest món freak" et fa gaudir molt més dels gags i situacions que es produeixen. Ara bé, no tot és Sheldon Cooper: la sèrie ha sabut fer evolucionar molt bé a tos els protagonistes i dotar de més protagonisme a la resta de repartiment, incorporant nous personatges.





Com dirien els anglesos, "last but not the least" ens trobem amb Modern Family, la sèrie de moda i d'èxit als Estats Units. La crítica i l'audiència s'han rendit als seus peus (no és cap exageració) i de manera merescuda, perquè les dues temporades emeses per l'ABC han estat molt bones, amb uns extraordinaris actors que interpreten uns personatges absolutament memorables, amb uns guions sòlids, intel·ligents i molt, molt, molt, molt, molt divertits. L'únic inconvenient que li trobo es que no aporta absolutament res al món de la comèdia televisiva, no assumeix riscos i es nodreix de totes les comèdies familiars dels anys vuitanta i noranta prenent el format de fals documental ja vist a The Office o Curb Your Enthusiasm. El meu ideal de comèdia no és el de Southpark, però crec es pot ser crític amb la societat amb humor intel·ligent i no ofensiu, o buscar noves maneres de fer humor amb nous formats... però Modern Family no ho fa, però tampoc li cal ni ho necessita, perquè el seu format "clàssic" funciona a la perfecció.


dimecres, 24 d’agost del 2011

dimarts, 16 d’agost del 2011

Portal 2

Dir que el 2011 és l'any del PC hagués estat impensable fa un parell d'anys. Jo no m'ho hagués imaginat mai. El PC ha patit un renaixement, la causa: la incapacitat de les videoconsoles (XBox360, PlayStation 3 i Wii/Wii U) d'adaptar-se als nous temps i oferir la potència que les desenvolupadores necessiten per millorar els motors gràfics dels seus videojocs. En comptes d'això s'inventen (o es copien en el cas de Sony) nous perifèrics i controls (PlayStationMove, Kinect, Wii U) que no responen a les necessitats dels jugadors hardcore.

Els usuaris de PC estem, doncs, d'enhorabona i podem gaudir d'autèntiques joies. Portal 2 és una d'aquestes joies i Valve, la seva desenvolupadora, una de les poques empreses que es mantenen fidels als seus seguidors, oferint sempre productes de gran qualitat (deixant de banda la polèmica de Left 4 Dead 2). Portal va néixer l'any 2007 com a extra d'un recopilatori de jocs de la saga Half-Life anomenat Orange Box. S'acompanyava com a extra perquè, de fet, no era res més que un divertiment dels programadors del Half-Life 2 (o això es va comentar llavors), que amb el mateix motor gràfic van decidir crear un joc de puzles i lògica per passar l'estona. Ara bé, els orígens de Portal els trobem realment en un projecte de final de carrera que es va distribuir amb el nom de Narbacular Drop creat per un grup d'estudiants que, posteriorment, van ser contractats per Valve per formar part de la seva plantilla. 

La crítica i públic va acollir Portal molt positivament i es va acabar venent de manera independent al pack Orange Box (actualment es pot descarregar mitjançant la plataforma steam per uns 7 €). La clau del seu èxit va ser la mecànica del joc: simple i innovadora.

Això està molt bé, però de què va Portal? Per la gent que no hi hagi jugat, i per no "spoilejar" res de l'argument, simplement dir que al joc encarnem a una noia que es troba "atrapada" dins les instal·lacions d'un laboratori anomenat Aperture Science. L'objectiu del joc és, seguint la guia d'una supercomputadora i utilitzant l'Aperture Science Handheld Portal Device (una arma que ens permet obrir portals), superar els reptes que ens van plantejant mitjançant lògica i habilitat.
 
Ara bé, Portal no deixava de ser un "extra" i tot i tenir un plantejament original, dos personatges molt carismàtics i molta inventiva, li mancava una història i un guió més profunds, més durada i uns bons gràfics. Ara, al 2011, ens arriba la segona part que millora l'original en tots els aspectes creant, ara sí, el joc triple A que tots esperàvem i el que considero (ja ho vaig comentar al post de The Witcher 2) ferm candidat a joc de l'any.
   
Valve ha sabut dotar d'història i argument a un divertiment sense gairebé contingut, ha sabut fer evolucionar les proves dotant-les de varietat i riquesa... en definitiva, ha creat tot un nou univers lligat a Half-Life però amb vida pròpia que implica intensament al jugador d'una manera que pocs jocs aconsegueixen. Aquest és, sense cap dubte, el mèrit de Valve: fer que el jugador se senti protagonista de la història (perquè, en definitiva, ens trobem davant d'una autèntica aventura gràfica), la visqui, s'emocioni, es diverteixi, se senti satisfet al resoldre els puzles i es sorprengui constantment al superar els diferents nivells i al descobrir àrees amagades. Portal 2 és més profund, més fosc, més divertit, més sorprenent i revelador, més llarg i més lògic (l'habilitat no és un factor tan determinant per superar les proves com ho era en la primera part), però és, sobretot, una gran aventura. No exagero al dir que s'ha convertit en un joc de culte i que els seus personatges, diàlegs, història i secrets seran recordats (i debatuts als fòrums d'internet) durant molts anys. Objectivament, The Witcher 2 és molt superior: motor gràfic, guió, ambientació, disseny artístic, durada... però Portal 2 sap "atrapar" més al jugador, implicar-lo emocionalment més en la història i enamorar-lo amb els seus personatges.
 
En conclusió: un altre joc imprescindible, una meravella en tots els sentits; però això sí, primer cal haver jugat a la primera entrega i llegir, posteriorment, el còmic per gaudir-lo al 100% (el còmic es pot trobar traduït al castellà al fòrum de Half-Life2 Spain) i prestar atenció en tots els detalls per tal d'entendre bé la història que Valve ens està explicant.
 
I per a tots aquells, i només aquells !!! que ja hagueu gaudit del primer Portal, un vídeo de Jonathan Coulton interpretant Still Alive
  Jonathan Coulton performs "Still Alive" in Rock Band from Joystiq.com on Vimeo.

I un altre sorprenent vídeo creat per uns fans

divendres, 12 d’agost del 2011

The Witcher 2: Assassins of Kings

He aprofitat aquest estiu per posar-me al dia amb The Witcher 2, del que ja havia publicat unes primeres impressions, però volia rejugar-lo abans de donar-ne l'opinió definitiva.

Sense cap dubte, ens trobem davant d'un dels jocs de l'any (l'altre és el Portal 2), el que en anglès es coneix com a GOTY. No és perfecte, però el seu alt nivell de producció, disseny d'escenaris i personatges, banda sonora, guió i rejugabilitat el converteixen en una obra mestra absolutament imprescindible per als amants dels videojocs.

The Witcher 2 és, simplement, extraordinari, una raresa tenint en compte els temps que corren. CD Projekt ha desenvolupat joc de rol complex, com els de tota la vida, com hauria de ser. Imaginem, per exemple, els escacs: un joc amb vàries peces, diferents moviments i regles que cal aprendre, lògicament es podria simplificar amb una única peça que avancés endavant tirant un dau, però llavors ens trobaríem davant del joc de l'oca que, tot i ser molt divertit i més fàcil, perd tota l'essència dels escacs.

El rol és com els escacs, per naturalesa és complex, obliga al jugador a dissenyar bé el seu personatge i a invertir amb intel·ligència els punts d'experiència obtinguts per tal d'ajustar-lo a la seva manera de jugar. Parlar de rol és parlar d'estratègia, d'interacció, de crear pocions, construir i millorar armes i armadures. I tot això és The Witcher 2, amb un sistema de control pulit i millorat respecte la primera part, amb un motor gràfic brutal que et deixa clavat a la cadira meravellat, amb un guió i argument madurs, gris, adult, profund, complex i llarg. 

The Witcher 2 ofereix èpica i moltes hores de diversió, però CD Projekt pren una decisió, de nou, arriscada: rol significa interpretar un personatge i tot i que se'ns imposa jugar amb Geralt de Rivia, nosaltres decidirem totalment i absoluta el desenvolupament de la història. Això s'ha dit moltes vegades, sense anar més lluny Dragon Age 2 ens venia la moto que les decisions que preníem afectaven l'entorn i els personatges... mentida. A The Witcher 2 totes les decisions sí afecten el desenvolupament de l'aventura, a petita i a gran escala. Ara no us penseu que podrem canviar el curs de la història, això no, però si viure-la a traves de dos perspectives totalment diferents, de manera que les decisions preses a l'inici del pròleg afecten al tram final del pròleg i la manera d'afrontar el combat afecta a la resolució del pròleg, les decisions preses al llarg del primer acte alteren el final del primer acte i tot el desenvolupament del segon acte... per donar uns exemples, però no només en el sentit de trobar-nos a un personatge o un altre, si no que les missions que haurem d'afrontar seran totalment distintes i viurem una aventura totalment diferent. És per això que és obligatori rejugar a The Witcher 2. Molts pocs jocs ofereixen actualment una experiència d'aquest tipus, tan rica i complexa.

Comercialment The Witcher 2 és una aposta arriscada per la seva complexitat, però és el tipus de jocs molts consumidors de videojocs demanem i necessitem. Estic d'acord amb que el mercat s'hagi d'obrir a nous jugadors però no a canvi de rebaixar la qualitat del producte i vendre porqueria.

L'únic punt negatiu del joc, de la mateixa manera que succeïa amb la primera entrega, és el seu final, massa obert pel meu gust. No em malinterpreteu, m'ha agradat i estic satisfet amb les decisions que he pres (les decisions preses afecten la resolució de l'aventura i, per tant, hi haurà jugadors més o menys satisfets), però no m'agrada la sensació de quedar "penjat" a l'espera d'una tercera part que, sense cap tipus de dubte, arribarà al mercat.

En conclusió: imprescindible, The Witcher 2 deixa clar que els videojocs també poden ser art, i no hi ha cap motiu per no comprar-lo, a no ser que tinguem un ordinador massa "justet", i ja no hi ha l'excusa dels bugs perquè ja s'han publicat tres actualitzacions que ho arreglen tot.