He volgut dedicar un post a les deu comèdies més recents que considero imprescindibles per a tothom que vulgui passar una bona estona. Perquè sí amics, després de Friends s'han continuat fent comèdies, i millors!!! I recordeu que per gaudir-les al màxim cal mirar-les en versió original.
De nou els britànics ens ofereixen una sèrie brillant (per mi, la millor comèdia del moment), aquest cop al Channel 4. Ens explica les aventures de dos informàtics i la seva cap del Departament d'Informàtica de l'empresa Reynholm Industries
(que vindria a ser un manicomi). The IT Crowd ofereix tot el que una
comèdia ha d'oferir: personatges increïblement ben construïts i
carismàtics, uns excel·lents actors, un guió sòlid, enginyós i
esbojarrat, i un ritme tan bestial que et deixa clavat al sofà rient com
un boig sense parar. Amb només 24 episodis dividits en quatre
temporades, s'ha convertit en una sèrie de culte. No exagero al dir que
per a mi representa un vi gran reserva, i dosifico el seu consum al
llarg de l'any i només per aquells moments en que necessito una
sobredosi d'humor, perquè això és IT Crowd, humor en estat pur. Tot i que, a priori, pot semblar un producte dirigit a un públic molt específic (freaks de la informàtica) això no és en absolut d'aquesta manera. Si us plau, no us la deixeu perdre !!!
Larry David és un geni de la comèdia, un còmic de monòlegs que es va fer famós al crear, produir i escriure juntament amb Jerry Seinfeld una de les més grans sèries còmiques de la història de la televisió: Seinfeld. Doncs bé, Larry David va tornar a la petita pantalla l'any 2000 a l'HBO amb una nova proposta que, després de 8 temporades en antena, s'ha situat a dalt de tot. La sèrie, en forma de fals documental, ens mostra el dia a dia del propi Larry David: els seus amics, la vida amb la seva dona, els projectes televisius que prepara... que serveixen d'excusa per a posar al seu protagonista en tot tipus de situacions compromeses, moltes d'elles quotidianes i sense importància, però que degut a la "personalitat" del personatge i el seu caràcter es magnifiquen fins transformar-se en autèntiques crisis existencials. A més a més, cal destacar que els episodis no tenen guió sinó un argument general i unes pautes per "saber per on ha d'anar la cosa", i els actors es veuen obligats a improvisar les escenes generant moments i situacions inoblidables.
Si Larry David interpreta a un còmic ric, casat, famós i amb amics amb els que juga a golf, Louis C.K. representa un monologuista pobre, perdedor, fracassat, divorciat i amb dos nenes petites. Tot i tractar-se de comèdia, és l'antítesi de l'humor i en cada episodi reflexiona sobre la vida diària de les persones ordinàries (la major part de la població), amb duresa i cruesa: la mort, el divorci, l'amistat, les malalties, la violència, els problemes econòmics, la religió... vivències personals i fictícies es barregen oferint un producte arriscat en el panorama televisiu actual, i per aquest motiu absolutament imprescindible per a qualsevol amant de la bona comèdia. Actualment, la cadena FX emet la segona temporada; això sí, allunyeu-vos tots aquells que busqueu sèries comercials i convencionals perquè Louie és una bufetada en tota la cara.
Ricky Gervais, juntament amb Larry David i Louis C.K. conforma el triumvirat del grans còmics imprescindibles que no tenen por de dir el que pensen, de reflexionar sobre la humanitat (i el que ens deshumanitza) i humiliar els seus personatges fins a cotes inimaginables per fer humor. La carrera de Ricky Gervais és enorme i irregular, però destacaria dues produccions britàniques que van destacar per la seva proposta i originalitat: The Office (2001-2003) centrada en el dia a dia dels treballadors d'una oficina d'una empresa de paper i Extras (2005-2007) el dia a dia d'un extra que intenta aconseguir papers de més pes. El seu gran èxit va ser retratar amb gran fidelitat el que succeeix dins d'una oficina o un rodatge, creant uns personatges carismàtics que lluiten per millorar com a persones, per trobar un lloc dins la societat, per ser respectats a la seva feina, per destacar aparentant ser el que no són. De nou les relacions socials són font d'humor, i de nou es posen en ridícul els protagonistes amb situacions compromeses que tots hem viscut.
Community és una excel·lent sitcom creada
per Dan Harmon i amb un plantejament
molt simple: un grup d'estudiants d'un Community College munten un grup
d'estudi per aprendre espanyol. Tot i que el seu punt de partida és molt
bàsic, l'excel·lent construcció de personatges i les
situacions cada cop més surrealistes que es van succeint converteixen Community en un
producte original, màgic i imprescindible. Community es troba a mig camí entre les sèries més comercials (que deixo per al final del post) i les sèries més "d'autor" com Curb Your Entuthiasm, Louie, The Office i Extras. La podríem qualificar, doncs, com la típica sitcom apta per a tots els públics, ben intencionada i amb bons valors però que, alhora, sap oferir episodis originals, atrevits, diferents i "freaks" que li permeten gaudir del segell d'independent. S'està convertint en una sèrie de culte, cada dia guanya més adeptes i, personalment, em té enamorat. Actualment, la cadena NBC prepara la tercera temporada.
Ja vaig parlar de Psychoville al blog fa un parell d'anys, i sense cap dubte mereix estar en aquest post com a sèrie còmica de misteri 100% recomanable. Ara bé, no és apta per a tots els públics: el seu humor negre-bizarro-macabre i els seus personatges pertorbadors i escenes escabroses poden tirar enrere a molts espectadors, però la seva qualitat i originalitat és indiscutible, i el treball interpretatiu de Reece Shearsmith i Steve Pemberton (també creadors de la sèrie) és impressionant. Recentment es va estrenar a la BBC la segona temporada, tan excel·lent i surrealista com la primera. Doneu-li una oportunitat, no és una sèrie fàcil, però les bones sèries mai ho són.
Bé, aquí m'he colat, no és una comèdia... però em té enamorat i meravellat des de que era un nano, i ja en vaig parlar al blog fa més de 3 anys quan es va estrenar a TV3 la temporada 27 (o la primera després d'una parada de 16 anys). Doctor Who, realment, és una sèrie d'aventures familiar on
la comèdia i el misteri és present a parts iguals, un conte de fades futurista. Actualment la BBC emet la sisena temporada després del seu "renaixement" i es
troba en perfecta forma: el relleu de David Tennant per Matt Smith a la cinquena temporada va ser absolutament encertat, la química entre els actors mai havia estat tan bona i l'elecció d'Steven Moffat substituint a
Russell T Davies com a productor executiu i guionista en cap ha donat
força a la sèrie. Que voleu que us digui, sóc un freak i no puc evitar recomanar allò que m'apassiona, em diverteix, m'emociona i em fa passar una bona estona, i Doctor Who ofereix tot això i molt més: és màgia pura.
Tornem, ara sí, a les comèdies pròpiament dites, i passaré parlar de productes més "comercials", però no per això d'inferior qualitat. Les comèdies sobre un equip de persones
treballant en un mitjà audiovisual sempre funcionen. Qui no recorda la
mítica WKRP in Cincinnati? 30 Rock ens trasllada a l'esbojarrat programa fictici
de televisió "TGS with Tracy Jordan" de l'NBC i explora les relacions
entre l'equip guionista, actors i productor, destacant els excel·lents/surrealistes guions i l'excel·lent
química entre Tina Fey (creadora i actriu a la sèrie) i Alec Baldwin amb
una sorprenent vis còmica. 5 temporades emeses i nombrosos premis reconeixen el seu indiscutible èxit. Ara bé, no us enganyeu, aquest segell de "sèrie comercial" no li impedeix criticar amb duresa els valors actuals de la nostra societat de consum, la política o el capitalisme, i aquest és el gran mèrit de 30 Rock: ser políticament incorrecte sent políticament correcte, no autocensurant-se, criticant sense caure en l'insult fàcil, atacant sense caure en el mal gust, centrant-se en tot moment en les relacions humanes i l'amistat, i sense cap por de riure's d'un mateix.
Què passaria si barregéssim Friends amb The IT Crowd? Doncs el resultat seria, segurament, The Big Bang Theory, una sitcom que emet la CBS i que beu de moltes referències ja conegudes pels amants de la comèdia, però que aporta el seu toc personal i distintiu: el món dels freaks... Bé, de fet això tampoc és una novetat "Freaks and Geeks" (amb l'ara popular James Franco) ja ho va fer al seu moment. La novetat i principal motiu per veure la serie es diu Jim Parsons, un excel·lent actor que dóna vida al ja mític Sheldon Cooper, un excèntric físic tèoric al California Institute of Technology. Les seves manies i relacions amb el seu company de pis, veïna i amics generen situacions hilarants. La sèrie, a més a més, té molt clar el seu "target" i les referències al món del còmic, sèries de televisió i pel·lícules de ficció són constants i presents en tots els episodis, de manera que "formar part d'aquest món freak" et fa gaudir molt més dels gags i situacions que es produeixen. Ara bé, no tot és Sheldon Cooper: la sèrie ha sabut fer evolucionar molt bé a tos els protagonistes i dotar de més protagonisme a la resta de repartiment, incorporant nous personatges.
Com dirien els anglesos, "last but not the least" ens trobem amb Modern Family, la sèrie de moda i d'èxit als Estats Units. La crítica i l'audiència s'han rendit als seus peus (no és cap exageració) i de manera merescuda, perquè les dues temporades emeses per l'ABC han estat molt bones, amb uns extraordinaris actors que interpreten uns personatges absolutament memorables, amb uns guions sòlids, intel·ligents i molt, molt, molt, molt, molt divertits. L'únic inconvenient que li trobo es que no aporta absolutament res al món de la comèdia televisiva, no assumeix riscos i es nodreix de totes les comèdies familiars dels anys vuitanta i noranta prenent el format de fals documental ja vist a The Office o Curb Your Enthusiasm. El meu ideal de comèdia no és el de Southpark, però crec es pot ser crític amb la societat amb humor intel·ligent i no ofensiu, o buscar noves maneres de fer humor amb nous formats... però Modern Family no ho fa, però tampoc li cal ni ho necessita, perquè el seu format "clàssic" funciona a la perfecció.
