He aprofitat aquest estiu per posar-me al dia amb The Witcher 2, del que ja havia publicat unes primeres impressions, però volia rejugar-lo abans de donar-ne l'opinió definitiva.
Sense cap dubte, ens trobem davant d'un dels jocs de l'any (l'altre és el Portal 2), el que en anglès es coneix com a GOTY. No és perfecte, però el seu alt nivell de producció, disseny d'escenaris i personatges, banda sonora, guió i rejugabilitat el converteixen en una obra mestra absolutament imprescindible per als amants dels videojocs.
The Witcher 2 és, simplement, extraordinari, una raresa tenint en compte els temps que corren. CD Projekt ha desenvolupat joc de rol complex, com els de tota la vida, com hauria de ser. Imaginem, per exemple, els escacs: un joc amb vàries peces, diferents moviments i regles que cal aprendre, lògicament es podria simplificar amb una única peça que avancés endavant tirant un dau, però llavors ens trobaríem davant del joc de l'oca que, tot i ser molt divertit i més fàcil, perd tota l'essència dels escacs.
El rol és com els escacs, per naturalesa és complex, obliga al jugador a dissenyar bé el seu personatge i a invertir amb intel·ligència els punts d'experiència obtinguts per tal d'ajustar-lo a la seva manera de jugar. Parlar de rol és parlar d'estratègia, d'interacció, de crear pocions, construir i millorar armes i armadures. I tot això és The Witcher 2, amb un sistema de control pulit i millorat respecte la primera part, amb un motor gràfic brutal que et deixa clavat a la cadira meravellat, amb un guió i argument madurs, gris, adult, profund, complex i llarg.
The Witcher 2 ofereix èpica i moltes hores de diversió, però CD Projekt pren una decisió, de nou, arriscada: rol significa interpretar un personatge i tot i que se'ns imposa jugar amb Geralt de Rivia, nosaltres decidirem totalment i absoluta el desenvolupament de la història. Això s'ha dit moltes vegades, sense anar més lluny Dragon Age 2 ens venia la moto que les decisions que preníem afectaven l'entorn i els personatges... mentida. A The Witcher 2 totes les decisions sí afecten el desenvolupament de l'aventura, a petita i a gran escala. Ara no us penseu que podrem canviar el curs de la història, això no, però si viure-la a traves de dos perspectives totalment diferents, de manera que les decisions preses a l'inici del pròleg afecten al tram final del pròleg i la manera d'afrontar el combat afecta a la resolució del pròleg, les decisions preses al llarg del primer acte alteren el final del primer acte i tot el desenvolupament del segon acte... per donar uns exemples, però no només en el sentit de trobar-nos a un personatge o un altre, si no que les missions que haurem d'afrontar seran totalment distintes i viurem una aventura totalment diferent. És per això que és obligatori rejugar a The Witcher 2. Molts pocs jocs ofereixen actualment una experiència d'aquest tipus, tan rica i complexa.
Comercialment The Witcher 2 és una aposta arriscada per la seva complexitat, però és el tipus de jocs molts consumidors de videojocs demanem i necessitem. Estic d'acord amb que el mercat s'hagi d'obrir a nous jugadors però no a canvi de rebaixar la qualitat del producte i vendre porqueria.
L'únic punt negatiu del joc, de la mateixa manera que succeïa amb la primera entrega, és el seu final, massa obert pel meu gust. No em malinterpreteu, m'ha agradat i estic satisfet amb les decisions que he pres (les decisions preses afecten la resolució de l'aventura i, per tant, hi haurà jugadors més o menys satisfets), però no m'agrada la sensació de quedar "penjat" a l'espera d'una tercera part que, sense cap tipus de dubte, arribarà al mercat.
En conclusió: imprescindible, The Witcher 2 deixa clar que els videojocs també poden ser art, i no hi ha cap motiu per no comprar-lo, a no ser que tinguem un ordinador massa "justet", i ja no hi ha l'excusa dels bugs perquè ja s'han publicat tres actualitzacions que ho arreglen tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada