dijous, 10 de desembre del 2009

Moon - La recerca d'un mateix



El cinema de ciència ficció no passa pel seu millor moment. Dels darrers dos o tres anys només salvaria les excel·lents Wall-E i Star Trek, i tirant una mica més enrere Hijos de los Hombres i alguna més que em sabrà greu no citar. Per altra banda, Los substitutos, Terminator Salvation, Gamer, Ultimatum a la Tierra, Death Race, El incidente, Soy Leyenda... són mostres de mediocritat, manca de guió, idees i originalitat.



On estan aquelles pel·lícules de ciència ficció que ens feien reflexionar sobre la pròpia existència, la humanitat, la identitat, valors com la vida i la llibertat?, on estan aquells bons guions i interpretacions? Sembla que una pel·lícula de ciència ficció hagi de girar al voltant d'espectaculars efectes digitals, i ens oblidem de l'argument i dels protagonistes: què pensen, com viuen, què volen, qui són...




Moon no inventa res, i no l'spoilejaré citant les pel·lícules que li serveixen d'inspiració, però tampoc pretén inventar res. Moon és una proposta honesta, senzilla, de baix pressupost, basada en una bona idea (de Duncan Jones) i un bon guió (de Nathan Parker), que gaudeix de les excel·lents interpretacions de Sam Rockwell i Kevin Spacey i la meravellosa banda sonora composta pel gran Clint Mansell.



Sam Rockwell és qui sustenta Moon, és el pilar de la pel·lícula i el seu motor. Sam Rockwell, que interpreta a Sam Bell, dóna una lliçó magistral d'interpretació i no tinc adjectius per definir la seva actuació: plena de sentiment i emocions que sap traslladar a l'espectador. És, sense cap tipus de dubte, una de les millors interpretacions dels darrers anys i es mereix tots els guardons i el reconeixement de la indústria cinematogràfica.



Kevin Spacey dóna veu a GERTY, un robot. El seu paper és, a primera vista, més senzill, però donar vida a una capsa de ferro inanimada és una proesa, i ho aconsegueix plenament, superant al mític HAL 9000.



Pel que fa a l'argument de la pel·lícula, no en penso dir res, i us aconsello que no mireu el tràiler, no llegiu cap entrevista ni busqueu informació a cap altre blog. La pel·lícula té el seu propi ritme narratiu i cal descobrir-la sense saber-ne res de res. Així doncs, caldrà que feu un acte de fe i salteu al buit amb els ulls tapats. Moon no us defraudarà.



Moon és una de les millors pel·lícules del 2009, i una obra mestra de la ciència ficció. Cinema d'abans en temps actuals, un clàssic modern, una gran pel·lícula.


dijous, 3 de desembre del 2009

Muse - Barcelona 2009

MUSE són grans, i el seu espectacle en directe és impressionant, potent i de gran bellesa, molt ben produït, gens recarregat i molt ben programat, apte per a tots els públics.

El més espectacular és la posada en escena, amb un escenari vertical en forma de tres torres. Els grups tendeixen cada cop més a escenografies més espectaculars, escenaris més grans i pantalles gegants; Muse ho simplifica en sis cubs (tres d'ells mòbils) que s'adapten perfectament al show.



Mentre que la gran pantalla d'U2 estava molt desaprofitada, MUSE exprimeix al màxim les múltiples pantalles de que disposa el seu muntatge, oferint imatges dels músics, paisatges, colors,... que s'ajusten perfectament a l'esperit de la música i que et traslladen literalment a un altre món.

Ara bé, no ens enganyem, el més important d'un concert és la música i MUSE no va defraudar. Uprising i Resistance, totes dues del darrer disc, van ser les primeres cançons en sonar.



MUSE s'havia posat el públic a la butxaca, i el va fer embogir amb la tercera peça de la nit: New Born.



A New Born va acompanyar Map Of The Problematique i Supermassive Black Hole. L'espectacle era potent, però alhora equilibrat. A Matt Bellamy no se li va anar la bola improvisant caòticament (la qual cosa hagués agradat a molta gent). Tot el contrari, l'espectacle estava molt ben calculat i el ritme molt ben controlat.



MUSE va continuar combinant cançons del seu darrer àlbum amb els clàssics: MK Ultra, Hysteria i l'excel·lent solo de Dom i Christopher.





El públic estava extasiat i només dúiem la meitat del concert. El setlist va continuar amb United States Of Eurasia (per mi, la pitjor cançó de MUSE), Feeling Good (una obra mestra) i Guiding Light.



Undisclosed Desires, una de les grans cançons del darrer disc de MUSE, va perdre molt en el directe (el problema tècnic que van patir segurament en va ser, en part, responsable), però Starlight, Plug In Baby i Time Is Running Out van tornar a posar les coses al seu lloc: increïblement ben tocades, addictives i espectaculars.



Després d'Unnatural Selection van venir els bisos. El concert arribava al seu final, i quin final !!! l'overtura d'Exogeneis, impressionant, i Stockholm Syndrome i Knights of Cydonia extraordinàries.





En definitiva, un excel·lent concert de gairebé dues hores de durada, amb un públic entregat, un muntatge extraordinari i uns MUSE musicalment sublims. Personalment, m'agrada tota la discografia de MUSE, així doncs, no em va molestar que gran part del setlist es centrés en els seus dos darrers treballs: The Resistance (8 cançons) i Black holes and Revelations (4 cançons) tot i que vaig enyorar temes com Bliss i Unintended. 

L'únic punt negatiu de la vetllada va ser l'organització: canviar de data un concert a darrera hora, fent-lo coincidir amb un partit de la Champions League, per culpa de la Copa Davis, és una manca de respecte als fans de MUSE.

Per més informació






dimarts, 1 de desembre del 2009

Muse - The Resistance



Han passat poc més de 10 anys des de la publicació del seu primer llarga durada: Showbiz.

Els inicis no són mai fàcils, però MUSE es va saber fer un lloc dins el món de la música o, millor dit, la indústria de la música. Aquell primer disc era extraordinari, revolucionari, tot i les clares influències de Radiohead. Analitzar l'àlbum no és l'objectiu d'aquest post, però cançons com Sunburn, Muscle Museum, Cave, Showbiz, Unintended i Uno es van convertir en himnes que la banda ha estat tocant al llarg dels seus deu anys d'història i que et posen la pell de gallina només sentir-los.

A Showbiz (1999) van acompanyar Origin of Symmetry (2001) i Absolution (2003), els millors treballs de la banda liderada per Matt Bellamy. Estem parlant de pura creativitat, experimentació i barreja de gèneres: New Born, Bliss, Space Dementia, Plug In Baby, Feeling Good, Citizen Erased, Apocalypse Please, Time Is Running Out, Sing For Absolution, Stockholm Syndrome, Hysteria, Butterflies and Hurricanes... Totes elles imprescindibles i autèntiques obres d'art.

Black Holes and Revelations (2006) suposa un punt d'inflexió en la carrera de la banda. Els discs anteriors no admetien terme mig: o t'encantaven o no els suportaves. MUSE no era una banda "fàcil", però amb Black Holes s'obren a un públic més ampli, oferint un àlbum més comercial. No estic criticant aquest treball, personalment m'encanta i considero que és molt bo: segueix l'estil musical iniciat per Origin of Symmetry, amb un contingut ideològic i polític més marcat (tot i que Absolution ja el tenia), i cal destacar Take a Bow, Starlight, Supermassive Black Hole, Map Of The Problematique, Invincible i Knights of Cydonia; però els fans "de tota la vida" comencen a enyorar aquells MUSE "experimentadors" i potents de principis de segle. Tot i això, l'àlbum va gaudir d'una molt bona acollida al ser més "digerible" que els seus anteriors treballs.

The Resistance (2009) va crear una gran expectació. L'àlbum era produït pel propi grup, així doncs, MUSE creava el seu primer treball 100% controlat per ells, sense censura, sense imposicions comercials, manipulacions o retallades: podien fer tot el que els donés la gana. Continuarien amb la trajectòria "comercial" iniciada amb Black Holes and Revelations o retornarien als seus orígens? MUSE es reinventaria a ell mateix, oferint nous sons? La resposta la vam tenir el mes de setembre, i els fans es van dividir: molts van quedar encantats, però molts d'altres es van sentir profundament decebuts, ja que MUSE va continuar amb la línia marcada per Black Holes.

The Resistance no és, en absolut, un mal àlbum. Em meravella Exogenesis, la impressionant i extraordinària simfonia rock de quasi 13 minuts al final del disc, i temes com Uprising, Resistance, Undisclosed Desires, Unnatural Selection, Guiding Light... són francament potents. Però és clar que MUSE busca un major mercat, més públic, sense perdre la seva essència ni "vendre's".

MUSE és una banda original i diferent, amb personalitat, que resisteix el pas del temps oferint una música de qualitat i rica en matisos. En definitiva, un grup que no té por a experimentar i a equivocar-se.

Per més informació

- MUSE