Prospekt's March i nou concert

Coldplay continua sent notícia.

Fa pocs dies va treure al mercat una nova edició del seu Viva La Vida Or Death and All his Friends incloent el nou disc Prospekt's March, que conté els remixos de Lost i Lovers in Japan, una nova versió del Life In Technicolor cantada i nous temes com Postcards From Far Away, Glass of Water, Rainy Day, Prospekt's March/Poppyfields i Now My Feet Won't Touch The Ground.

I ahir mateix es va confirmar que tornarien a Barcelona, aquest cop per tocar a l'Estadi Olímpic de Montjuïc el 4 de setembre. Les entrades es posaran a la venda el 17 de desembre.

Viva La Vida or Death... és un gran disc, amb excel·lents cançons, i des del primer dia es rumorejava que s'havien descartat temes de gran qualitat que podrien ser inclosos en un nou llarga durada. Sense cap dubte, Prospekt's March (que també pot ser adquirit per separat) demostra el bon moment de creativitat del grup britànic, amb temes de gran sensibilitat i ritmes diferents.

Coldplay s'està erigint com un grup brillant. Com és possible que Prospekt's March, compost per temes descartats, sigui millor que els darrers treballs de Keane (Perfect Symmetry) i Snow Patrol (A Hundred Million Suns)?

Per a més informació:

- TV3

- Coldplay

Bona Nit i Bona Sort

Somos una sociedad opulenta, acomodada y autocomplaciente; adolecemos de una alergia innata a la información que nos perturba. Los medios son un reflejo de esta situación. Como no dejemos de considerarnos un negocio, y no reconozcamos que la televisión está enfocada básicamente a distraernos, engañarnos, entretenernos y aislarnos, la televisión y los que la financian, los que la ven y los que la producen, podrían percatarse del error demasiado tarde.

De vez en cuando conviene exaltar la importancia de las ideas y la información. Imaginemos por un momento que un domingo por la noche, un espacio normalmente ocupado por Ed Sulliban sea cedido a un análisis del estado de la educación pública, y unas semanas más tarde, un espacio utilizado por Steve Allen se dedique a un estudio exhaustivo de la política norteamericana en Oriente Medio. ¿Saldría la imagen corporativa de los patrocinadores perjudicada? ¿Montarían los accionistas en cólera y protestarían? ¿Qué otra cosa pasaría, mas que unos millones de personas recibirían un poco de luz sobre temas que pueden determinar el futuro de este país, y por tanto, el futuro de las empresas?. A los que afirman: ”La gente no nos vería, no les interesa, todo les da igual, sólo quieren evadirse”, sólo puedo responder que en la opinión de este periodista, existen pruebas que rebaten ese argumento. Pero aunque tuvieran razón, ¿qué tienen que perder? Porque si tienen razón, y este instrumento no sirve más que para entretener, divertir y aislar, el tubo catódico ya parpadea, y pronto veremos cómo la lucha está perdida. La televisión puede enseñar, puede arrojar luz, y sí, hasta puede inspirar; pero sólo lo hará en la medida en que nosotros estemos dispuestos a utilizarla con estos fines. De lo contrario, sólo será un amasijo de luces y cables.

Aquest és un fragment del discurs que Edward R. Murrow va pronunciar l'any 1958 (extret del blog aprendicesperiodistas). Un discurs que tot i haver transcorregut 50 anys continua tant vigent com el primer dia.

Però Murrow es va quedar curt perquè la televisió no s'ha convertit en una simple “caixa tonta”, com ell va augurar, sinó en un monstre devorador de cervells, un instrument al servei dels polítics, poderosos i les multinacionals per tal de fer-nos viure unes vides que no són les nostres, inculcar-nos una doctrina i pensament que no és el nostre. En definitiva, una eina de control de masses.

Una mostra més de la putrefacció que ofereix la televisió és la polèmica entrevista al delinqüent del Julián Muñoz. No és un cas aïllat, cada dia veiem delinqüents que surten per la tele, però aquest cas és significatiu ja que cobrar 350.000 € per explicar com ha robat, estafat, especulat... és una meravellosa manera d’exaltar i fomentar la delinqüència en el nostre país. Això és pura apologia del crim.

La justícia persegueix, jutja i condemna petits delinqüents, persones que expressen idees i opinions antisistema, segresta revistes... però quan una persona roba milions i surt de la presó als quatre dies per anar a la tele a vanagloriar-se dels delictes que ha comès, la justícia no actua.

Jo no veuré l’entrevista a Julián Muñoz, perquè estic fart de la "merda" que em vomita cada dia la "caixa tonta": els programes del cor, de successos...

Com hem permès que es degradessin tant els mitjans de comunicació?

Potser l’internet, el nou canal de comunicació “lliure” d’idees, pensaments, opinions i noticies ens permetrà dur a terme l’ideal d’Ed. Murrow.

You know my name

Battlestar Galactica

Battlestar Galactica ens relata la lluita de la raça humana per la seva supervivència. Aparentment, el plantejament de la història no podria ser més “vulgar”: els humans per tal de colonitzar planetes creen una raça de robots/esclaus (els cylon) que s’acaben revelant contra ells.

Però no deixeu que les parences us enganyin, darrera d’aquest plantejament “tronat” s’amaga una de les millors sèries de la història de la televisió. És molt més que una sèrie de ciència ficció amb espectaculars efectes especials i una producció digne de les pel·lícules de Hollywood. Battlestar Galactica és per sobre de tot un drama humà, amb un argument i personatges profunds i complexos. Temes com la política, la lluita pel poder, el poder militar, la filosofia, la religió, la mitologia, la mort, la vida, l’amor, l’odi, la venjança, el racisme... són presents al llarg de la sèrie, analitzant amb lupa la naturalesa humana.

La trama està molt ben desenvolupada i no només els “season finales” et deixen bocabadat, sinó que el final de cada episodi et deixa amb les ganes de saber com continuarà la història. De fet, és difícil trobar episodis i temporades fluixes. Les quatre temporades són excel·lents i en cap moment decau el ritme.

Però tot el que comença acaba i és millor no allargar-ho innecessàriament, per això al gener de 2009 s’estrenaran als EUA els darrers deu episodis de la quarta (i última) temporada, a la que acompanyarà una nova sèrie (precuela) anomenada “Caprica”.

Per tots aquells que vulguin gaudir de l’univers de Battlestar Galactica, us acompanyo la guia de “visionatge”:
- BG: The Miniseries (2003)
- BG Season 1 (2004-2005)

- BG Season 2 (2005-2006)
- BG: The Resistance (Webisodes 2006)
- BG Season 3 (2006-2007)
- BG Razor Extended Version -inclou Webisodes- (2007)
- BG Season 4 (2008-2009)
- BG: The Plan (2009)

Finalitzo el post citant en castellà un discurs del comandant William Adama (Edward James Olmos) que té lloc en les minisèries de 2003, i que dóna una idea del to de la sèrie:

“... cuando luchamos contra los Cylons lo hicimos para salvarnos de la extinción, pero nunca respondimos a la pregunta ¿por qué?. ¿Por qué nosotros como pueblo somos dignos de salvarnos? Todavía asesinamos por codicia, rencor o celos. ... Nos negamos a aceptar la responsabilidad por cualquier cosa que hayamos hecho.

Como hicimos con los Cylons. Decidimos jugar a ser Dios, a crear vida. Cuando esa vida se volvió en nuestra contra, nos consolamos en el conocimiento de que realmente no era nuestra culpa. No puedes jugar a ser Dios y después lavarte las manos respecto de las cosas que creaste. Tarde o temprano, llega el día en el que no puedes esconderte más de las cosas que has hecho.”

Enllaços:

- Wikipedia de Battlestar Galactica

- Sci Fi Espanya

- Sci Fi USA

- Wikipedia

- Spacecast


Trailer

Viva la Vida a Barcelona

És innegable que Coldplay és un grup musical consolidat, amb més de 10 anys de carrera, situant-se sempre al capdavant de les llistes de vendes, números 1 i obtenint nombrosos premis.

Coldplay ha madurat, i el seu darrer treball, Viva la Vida or Death and All His Friends, n’és la mostra. És un disc profund i musicalment es desmarca dels seus anteriors treballs buscant ritmes, lletres i melodies diferents; Coldplay deixa de plagiar-se per a oferir un producte diferent, contradictori, fosc i, alhora, ple de vitalitat.

El concert, com ja han dit els diaris (podeu consultar els enllaços al final del post) va ser apoteòsic, per l’entrega del grup i d’un Chris Martin que no va parar de moure’s d’una banda a l’altra de l’escenari, saltant sense parar, amb molta confiança en ell mateix, obrint-se a l’audiència i buscant la implicació d’un públic totalment entregat.

Es van poder sentir clàssics com Clocks, Speed of Sound, Yellow, Fix You, In My Place... però van ser precisament els temes del seu darrer àlbum (que va obrir i tancar el concert) els que més em van sorprendre: el disc (produït per Brian Eno, habitual dels U2) ofereix una riquesa instrumental i sonoritat increïbles, però amb el directe guanya molta energia, força i potencia, oferint també nous matisos. Peces com Viva la Vida, Violet Hill, Lost... es convertiran, sense cap tipus de dubte, en els nous clàssics que s’escoltaran a les futures gires d’un grup al que, sense cap mena de dubte, li espera un futur brillant.

Pel que fa a la posada en escena, no m’esperava un disseny tant senzill, tant discret, però tant efectiu. Oblideu les superpantalles, superfocus i els superefectes digitals a que ens tenen acostumats grups amb molt més pressupost. Cada cançó tenia la seva pròpia coreografia de llums i colors i els seus propis efectes visuals que la transformaven en una experiència única assolint la fita màxima en tota obra musical: emocionar. Un concert emocionant i extraordinari de gairebé dues hores intenses que van passar volant a la velocitat del so.

Deixant de banda a Coldplay (que es preveu que encara tregui un nou disc abans que acabi l’any), el 2009 ens portarà els nous treballs i gires dels U2, Snow Patrol, Keane i MUSE (per a mi el grup més ric, fresc i original), o sigui que ja podem començar a buscar un lloc a l’agenda i a estalviar força.

Imatges del concert
Fotografies obtingudes de la web Coldplaying, cliqueu a l'enllaç per a veure'n els autors

Descarregar audio del concert (bootleg)

- Bootleg del concert (contrasenya vivalavida)

- Coldplay Bootlegs (registrant-vos podreu descarregar el concert en format d’audio lossless)

Cròniques televisió

- RTVE (entrevista)

- TV3

Cròniques diaris digitals

- Jordi Bianciotto: “Gigantes con sensibilidad”. El Periódico

- Núria Martorell: “Coldplay reafirma hoy su estatus en el Sant Jordi”. El Periódico

- Víctor Sancho (EFE): “Coldplay arrasa en Barcelona con un concierto apoteósico”. El Periódico

- Luis Hidalgo: “Caballo grande”. El País

Altres enllaços

- Coldplay

- Coldplaying

- MyColdplay

Viva la vida or death and all his friends

Coldplay m'ha sorprès. El seu darrer treball "Viva la vida or death and all his friends" és profund, una reflexió sobre la vida i la mort, creant una atmosfera com molts pocs grups saben fer.

Ja sé, ja sé, són un grup comercial i realment no innoven en res; però m'agrada el gir que han donat a la seva carrera i el nou enfoc que han agafat.

A "Viva la vida" no trobareu grans "singles", sinó un conjunt homogeni i uniforme que transmet sentiments i sensacions, que creix cada cop que s'escolta. És un àlbum amb significat i que evoluciona clarament respecte els anteriors treballs del grup.

Que escollireu, viure la vida o seguir a la mort i tots els seus amics en un cercle viciós d'odi?

Discover Coldplay!

La ciència a la llar

Fa temps que no postejo en el blog. De fet, els darrers mesos han estat força difícils, a nivell personal, degut a la greu malaltia d'un familiar molt proper.

No entraré ni en detalls ni en drames, cada família té els seus i forma part del "joc" de la vida. No ens en podem escapar, per desgràcia.

Davant d'una de les moltes preguntes que m'he plantejat les darreres setmanes ha sorgit una resposta: Ibercivis.

Mitjançant Ibercivis podem fer la nostra petita aportació a la ciència utilitzant el nostre ordinador. Només cal disposar de connexió a internet i instal·lar el programa BOINC (senzill, gratuït i que es pot descarregar des de la mateixa web d'Ibercivis) per tal de destinar part de la CPU i la memòria de l'ordinador (que no s'estigui utilitzant) per a participar en projectes científics.

Un cop registrat a la pàgina web d'Ibercivis és possible escollir el projecte científic en el que es vol col·laborar: "materiales", "fusión" i "proteinas" (aquest darrer per a desenvolupar, entre d'altres, fàrmacs contra el càncer). I mitjançant l'aplicació de BOINC és possible rebre les diferents tasques que seran processades pel nostre ordinador i, alhora, enviar els resultats obtinguts.


Només cal tenir en compte una cosa: cal configurar (és molt fàcil de fer) l'ús que BOINC farà de la nostra CPU que per defecte és del 100% i recomanaria baixar-ho per tal de no sobreescalfar l'ordinador (i evitar que es cremi el processador). Jo, per exemple, el tinc configurat al 20% i de moment cap problema.

Ibercivis no és la única plataforma que ens permet participar en projectes d'investigació. De fet, l'aplicació BOINC ens permet apuntar-nos a aquells estudis científics que s'ajustin a les nostres inquietuds. És a dir, si creieu en la vida fora del nostre planeta, podeu participar en el projecte SETI (per posar un exemple).

Per què he triat Ibercivis, d'entre tots els altres projectes? Doncs es tracta, simplement, d'una decisió subjectiva, el vaig veure anunciat en un blog fa temps i al visitar la seva pàgina web vaig veure que estava recolzada per institucions públiques.

Des d'aquest post us animo, doncs, a col·laborar desinteressadament en aquells projectes científics que us cridin més l'atenció. Fer-ho és gratis i molt fàcil.

Enllaços d'interès

- Pàgina web d'Ibercivis

- Pàgina web de BOINC

Doctor Who

Doctor Who és un clàssic de la ciència-ficció i, per a molts, un referent cultural.

El Senyor del Temps és un alien amb aparença humana que viatja per l'espai-temps abord de la nau TARDIS. La sèrie es va començar a emetre al 1963 i des de llavors diferents actors l'han interpretat, essent Tom Baker el més carismàtic i popular de tots. De fet, a Catalunya és l'únic Doctor Who que coneixem ja que TV3 (que recordi) només va emetre la seva temporada, i estem parlant de fa 15-20 anys.

Personalment, recordo aquells episodis del Doctor d'una manera molt terrorífica, i de fet van ser els episodis amb un component de "terror" més marcat de tota la sèrie. Com podré oblidar aquell episodi que transcorria abord d'una nau espacial amb uns cucs que es cruspien a la gent i un insecte espantós? els efectes especials eren senzills i avui en dia fan riure, però en aquella època i amb la poca edat que tenia, m'horroritzava !!! O aquell altre episodi on plantaven unes llavors i sorgien unes plantes gegantines (o a mi m'ho semblaven) que mataven al personal...

Doctor Who és part de la meva infància i no podré oblidar les hores de diversió (i patiment) que em va oferir.

Doctor Who va tornar a la BBC al 2005 (porten ja quatre temporades) i ara de nou a la TV3, amb un Doctor Who (el 9è i 10è) modern, efectes especials "actuals" i amb uns episodis on es barreja l'humor, extraterrestres estrambòtics (i cutres), misteri i petites dosis de terror.

No és la millor sèrie de televisió del moment, però sense cap dubte és un producte original que m'ha enganxat totalment.

Trailer:

Acrobat

U2 parla de coses reals, dels problemes que afecten a la societat, del terrorisme, del pas a l'edat adulta, de la crisi espiritual, amorosa... Les lletres de Bono parlen de la realitat (real, espiritual, humana...) i l'Edge, l'Adam i el Larry saben transmetre musicalment totes aquestes emocions. Això és el que fa gran a U2, ser capaços de crear melodies i lletres que t'arriben a l'ànima, que fan reflexionar sobre un mateix i el món que ens envolta.

Acrobat (acròbata) és una obra mestra i un clar exemple del que he estat comentant, i com quasi totes les cançons d'U2, pot interpretar-se de varies formes.

Per una banda es fa clarament referència a una relació (amorosa, professional, d'amistat...) que es trenca quan les parts són incapaces d'aportar res de nou a la relació, quan tot es fa repetitiu... Les referències al propi grup són clares, després de la gira LoveTown van estar a punt de dissoldre's fins que One va marcar el nou camí a seguir i U2 es va "reinventar"; per altra banda no podem oblidar la crisi del matrimoni de The Edge que va carregar de dramatisme i foscor tot l'àlbum (l'Achtung Baby).

Acrobat té, però, una altra interpretació. Planteja una situació que tots hem viscut: quan tot es gira en contra teva, quan aquelles persones en les que confiaves et donen l'esquena, quan et sents traït o el teu esforç o treball no s'ha vist recompensat, quan et sents derrotat i tractat injustament. Acrobat reflexa aquesta situació i vol que et revelis: sí, pots empassar-te tot el que et tiren a sobre, però també pots escupir-ho, pots deixar-te trepitjar i putejar, però també pots aixecar el cap i lluitar per a no "deixar-te fotre" pels teus enemics (don't let the bastards grind you down, podent traduir bastards com a "fills de puta" o "malparits"). Ha arribat el moment de plantar cara, tens la força per a no deixar-te trepitjar, has de lluitar pel que vols, has de somiar i fer realitat els teus somnis.

Ha arribat el moment de somiar ben fort.

LOST

En els darrers anys, la qualitat dels productes televisius ha augmentat, i no em refereixo a programes com els d'Ana Rosa, el difunt Aquí hay tomate... sinó a les Telesèries. Per citar-ne unes quantes: Anatomía de Grey, House, Heroes, Roma, Los Soprano, CSI, A dos metros bajo tierra, Ala Oeste... i voldria destacar-ne LOST, que s'està convertint en un autèntic fenomen de masses i de culte.

Lost és sense cap dubte una de les propostes més originals dels darrers temps. Explicar-ne l'argument sense spoilejar res és complicat: només dir que el vol 815 d'Oceanic Airlines s'estavella en una illa del Pacífic i només sobreviuen 48 persones que queden atrapades en una illa remota amb molt poques possibilitats de ser rescatats.

A partir d'aquesta premissa, J.J. Abrams crea una sèrie on es barreja el drama, l'acció, l'humor i molt, molt de misteri, i on els episodis sempre acaben d'una manera inesperada o aporten dades sorprenents, amb la necessitat de saber què passarà. I aquí és on rau la clau de la sèrie: es busca la complicitat i la implicació de l'espectador, fent-lo participar (indirectament) per a que intenti descobrir els misteris que amaga la illa.

LOST no és limita sòls al format televisiu. S'estan preparant unes novel·les, es van posar en marxa dos jocs online The Lost Experience i Find 815 per a fer participar l'espectador d'una manera més activa, havent de navegar per la xarxa per tal de trobar pistes... Per altra banda, es van emetre uns mini episodis (descarregables per a mòbil) anomenats "Lost: Missing Pieces" amb diàlegs entre els protagonistes de la sèrie, no emesos per Televisió i que complementen l'univers LOST.

Dins d'aquest univers "expandit" hem de destacar el darrer treball d'Ubisoft, el videojoc LOST: Via Domus, a la venda a partir del 6 de març (tot i que ja hi he pogut jugar). Li poso un 6/10. Estem davant un joc sòls apte per a fans de la sèrie que hagin vist les tres primeres temporades. L'acció es situa en les dues primeres temporades i ens posem dins la pell d'un nou supervivent: un fotògraf amnèsic que ha de recuperar la memòria, superar els perills de la illa i "find the way home". Es tracta d'una aventura gràfica amb "petits" tocs d'acció, consistent en resoldre puzles (molt fàcils i simples), interactuar amb alguns dels "protes" per tal d'obtenir informació i objectes (torxes per avançar dins les coves...), i superar laberints en forma de coves i seccions de la jungla.

Gràficament és correcte. Podem visitar alguns dels escenaris vistos en la sèrie (i algun de nou), recreats amb un nivell de detall i fidelitat impressionants, però no perdono que hagin deixat perdre la magnífica oportunitat de reconstruir totalment la illa, i m'explico: no ens trobem amb un mapejat extens tipus Crysis o Just Cause (per citar jocs que tenen lloc en una illa), sinó que només s'han reconstruït escenaris concrets connectats per petites seccions de jungla i amb processos de càrrega. En cap moment tens la llibertat de moure't i perdre't (si vols), el joc et guia en tot moment i no pots marxar del camí marcat. Per altra banda, tot i que els personatges de la sèrie estan ben modelats i els identifiquem sense problemes, la seva animació es pobre.

També cal destacar l'aspecte sonor, que et submergeix totalment dins l'aventura. La banda sonora la composat Michael Giacchino (compositor de la BSO de la sèrie) i la jungla és molt rica en sons (incloent murmuris).

Un altre dels punts forts del joc és sense cap dubte el seu argument (molt bon argument i excel·lent i sorprenent final), dividit en 7 capítols a l'estil de la sèrie i paral·lel als esdeveniments vistos per la Tele i que tot bon fan coneixerà (i que el joc no s'entreté a explicar).

Ara bé, és imperdonable el seu nivell de dificultat (massa fàcil) i la seva poca durada (8 hores).

En conclusió, és un bon joc, però massa fàcil, massa curt i massa car (42 €), només apte per a fans i incondicionals.

Trailer

Once

Continuant amb el repàs (personal) de les millors pel·lícules del 2007, no podia deixar de banda Once.

Dublín em va encantar des del moment que hi vaig arribar. Recordo la ciutat, els barris, la seva arquitectura, el clima, el peix fregit amb patates... Recordo especialment el parc de St. Stephen (St Stephen's Green) i el carrer Grafton amb les seves botigues, cafeteries i els cantants ambulants; concretament, recordo un noi amb una guitarra tocant l'All I Want Is You dels U2...

Tots aquests records em van venir al cap amb els primers minuts de Once, i em vaig emocionar, ho he de reconèixer. Uns minuts abans estava enmig d'un pati de butaques, però de sobte em trobava de nou a Dublín, al Grafton St. i davant mateix del músic ambulant.

Once sap captar, amb la seva fotografia i el seu estil de filmar (càmera sobre l'espatlla) tota l'essència de Dublín i la vida de la seva gent. No us equivoqueu, Once no va de Dublín, però és el marc on transcorre la pel·lícula, i captar la seva essència és fonamental per a viure-la en la seva plenitud.

Anant al gra, la història se'ns narra d'una manera molt original: amb música. Personalment no definiria la pel·lícula com a un musical, però les cançons que es canten són presents al llarg dels seus 85 minuts, i són el vehicle gràcies al qual la història avança i els seus protagonistes (Glen Hansard i Markéta Irglová) revelen els seus sentiments.

Com s'acostuma a dir en aquests casos, ens trobem amb una petita gran pel·lícula, sense pretensions, senzilla, humana i humil, però que amb la seva música (tendra i profunda), la seva posada en escena i les seves interpretacions t'arriba a l'ànima.

És difícil descriure-la amb més paraules, però per a resumir-ho amb una idea final, potser una mica absurda, tens la impressió d'estar davant la vida real: la naturalitat de les interpretacions, la manera de filmar, la proximitat amb els personatges... em va donar la impressió que un càmera invisible filmava la realitat, en comptes d'uns actors interpretant un guió. Això en el cinema és molt important, i John Carney (el director) ho aconsegueix totalment.

Per finalitzar, és inevitable destacar la seva excel·lent BSO, que cal complementar amb el disc "The Swell Season", també de Glen Hansard i Markéta Irglová, amb temes incorporats a la BSO de la pel·lícula (amb arrenjaments diferents) com "Falling Slowly" (nominada als Óscars), "Lies", "When your mind's made up" i "Leave".

Nota de premsa oficial de la pel·lícula

Trailer:



Banda Sonora de Once:

Zodiac

Després de vuit anys sense fer cap projecte interessant, David Fincher torna a la gran pantalla amb Zodiac, el seu darrer treball.

La trajectòria professional de David Fincher ha estat molt irregular i dels seus 22 anys de carrera professional només destacaria dues pel·lícules (excel·lents i polèmiques): "Se7en" i "Fight Club".

Zodiac és un retorn al gènere dels assassins en sèrie, però molt més complexe ja que no sòls es centra en la figura de l'assassí, sinó també en la dels "investigadors". Zodiac és la història d'una investigació, de l'obsessió de Robert Graysmith (Jake Gyllenhaal), David Toschi (Mark Ruffalo) i Paul Avery (Robert Downey Jr) per desemmascarar Zodiac.

Tranquils que no spoilejaré la pel·lícula ni desvetllaré res, paraula d'honor.

Fincher s'ha documentat molt bé, el treball de recerca que ha fet ha estat brutal, però encara és més espectacular com ha estat capaç de sintetitzar tota la documentació que ha recollit per tal d'oferir-nos una pel·lícula entenedora i potent, amb un ritme que no decau en un sòl instant i que et deixa clavat al sofà/butaca amb la "necessitat" de saber que passarà a continuació. Ens trobem, sense cap dubte, amb el millor "thriller" de l'any 2007. La història flueix i et sorprèn, no pares de preguntar-te si el que estàs veient pot ser cert. La pel·lícula no és macabra i no ens ofereix escenes com les de se7en, però això no la fa menys angoixant, ja que la realitat pot ser molt pitjor que la ficció. Lògicament, això és gracies a l'excel·lent guió de James Vanderbilt (fins ara no n'havia sentit a parlar mai) i al muntatge, però és clar que David Fincher hi està al darrera.

Els assassinats de Zodiac són reals, la investigació és real, el que fan Robert, David, Paul és real i això et posa els pels de punta. Ara bé, això podria ser un problema ja que molta gent coneix els assassinats de Zodiac, i ¿com pots crear tensió si ja saps com s'acaba la història? Doncs aquí rau la "mestria" del director, sàpigues o no com s'acaba la història, patiràs, viuràs la investigació, et sorprendràs a mesura que avanci la pel·lícula i necessitaràs saber com acaba (i com acaben els protagonistes).

Tècnicament la pel·lícula és molt bona, m'encanta com filma David Fincher, com col·loca la càmera, com sap buscar el millor (i més original) angle per a filmar les escenes, per buscar una perspectiva diferent a la que un altre director (més vulgar) ens oferiria. La fotografia de Harris Savides és igualment molt bona.

Així doncs, una pel·lícula que els amants dels "thrillers", investigació... no s'han de deixar perdre. Personalment, recomano que us espereu a que treguin l'edició del muntatge del director, amb un munt d'extres. L'edició normal (ja es pot trobar al mercat) no està gens malament i inclou un documental de 30', però crec que val la pena esperar i comprar la "bona". O recuperar-la al cinema (cineclub...) si la reposen algun dia.

Trailer:

U2 en Streaming

La vida de los otros

El 2007 ens ha portat "La vida de los otros" (Das Leben der Anderen), sense cap dubte una de les millors pel·lícules de l'any (a banda de "The Fountain" i d'altres que m'agradaria comentar), i en aquest cas sí hi ha unanimitat.

Si he de qualificar la pel·lícula amb una única paraula, aquesta és "Humanitat", la humanitat que desprèn la història, els personatges, i el sorprenent Ulrich Mühe, un actor que em sap greu haver-lo descobert tan tard i que sap crear i donar vida a un personatge sense quasi obrir la boca.

"La vida de los otros" tracta un tema encara tabú a Alemanya: l'espionatge, la vigilància i la repressió que duia a terme la policia secreta de la RDA (el Ministeri de Seguretat Estatal o Stasi) a tots aquells ciutadans, polítics i intel·lectuals que poguessin ser crítics amb el sistema. No és només un tema tabú pel fet de ser recent (fins els anys 80) sinó perquè alguns col·laboradors i espies de l'Stasi eren amics propers, companys de feina i familiars dels espiats. Sense anar més lluny, el propi Ulrich Mühe va estar casat amb la també actriu Jenny Gröllmann, i durant els sis anys de matrimoni la seva dona va cooperar amb l'Stasi.

L'opera prima de Florian Henckel von Donnersmarck tracta amb rigor una part de la història (recent) de l'Alemanya de l'Est, i en fa un clar retrat polític, social i cultural; però el més important per a mi, no deixa de banda la humanitat dels personatges. Molts cops, a l'hora de tractar temes històrics els directors tendeixen al documental, volen ser tan fidels a la realitat que s'obliden de crear uns personatges profunds, vius i creïbles, de manera que la història que ens expliquen es torna freda. Florian Henckel no cau en aquest error i sap crear una història humana, on t'identifiques immediatament amb els personatges i els "vius". Amb paraules del propi director, és "una història real amb gent real".

Tots els actor estan fantàstics, però destaca absolutament Ulrich Mühe amb la seva interpretació "subtil". Interpreta el Capità Hauptmann Gerd Wiesler, l'espia encarregat de vigilar el dramaturg Georg Dreyman (interpretat per Sebastian Koch). El ritme de la pel·lícula, la narració... són exquisits, i la evolució del personatge del principi fins el final (el seu viatge interior, emocional) no podria ser descrita millor.

Per altra banda, el guió, la direcció i el muntatge també són uns clars exemples de com s'ha de fer una pel·lícula, sense caure en el melodrama, mostrant en una imatge, un gest o una mirada el que no podríem expressar ni en un milió de paraules. Florian ens explica una història complexa, ens mostra uns personatges complexes i la pel·lícula, en els seus 140 minuts et manté atent i no decau ni en un sòl instant.

En resum, per a ser un bon actor no cal sobre actuar i per a explicar una història densa no cal posar veus en off, utilitzar efectes especials constantment... Quan una pel·lícula abusa de sobre actuacions i de veus en off es que el director no sap com explicar-la i no sap emocionar. Aquesta pel·lícula és doncs una mostra de com s'ha d'actuar, com s'ha d'escriure un guió i com s'ha de dirigir els actors. INDISPENSABLE.

Tràiler

The Fountain

La Fuente de la Vida "The Fountain" de Darren Aronofsky és una pel·lícula complexa. Sense cap dubte és autèntica poesia visual, però com tota poesia exigeix la implicació de l'espectador per a que aquest faci seva la pel·lícula, s'emocioni i n'extregui el significat. La pel·lícula ens fa reflexionar sobre la nostra existència, sobre el significat de la mort i de la vida.

Alguns crítics la defineixen com a un poema de la vida, jo em decanto més per "poema de la mort".

Molts pensareu que tractar la "mort" en una pel·lícula no és en absolut original, s'ha fet molts cops (ara em ve al cap la infame "Más allá de los sueños"). L'originalitat rau en el fet que Darren Aronofsky no es planteja què hi ha després de la mort, si hi ha una altra vida... sinó com l'ésser humà afronta aquesta mort.

Els tres personatges que interpreta Hugh Jackman (extraordinari) no volen morir, volen viure eternament. Busquen la seva pròpia vida eterna i la vida eterna de la persona a la que estimen (els personatges interpretats per Rachel Weisz). Ara bé, existeix la vida eterna? és pot aconseguir? Quin camí hem de seguir per a assolir-la?

Tres personatges la busquen i cap d'ells ho aconsegueix, o potser realment ho acaben aconseguint tots tres? Tom Creo (Hugh Jackman) busca en cadascuna de les tres èpoques el calze de la vida, el Sant Graal, nega la mort i busca desesperadament una cura, però no es pot fugir d'allò inevitable, i si fos possible, ens deshumanitzaria com succeix amb el Tom Creo del futur? I si fos possible seria allò que esperàvem trobar, és Xibalba l'estrella de la vida o de la mort? dóna l'arbre de la vida la immortalitat o la mort?

Hugh Jackman està extraordinari, sap transmetre el dolor i la desesperació davant la mort. És un clar reflex de la societat actual que rebutja la mort, considerant-la una "malaltia", no l'accepta com una cosa normal, lògica, una conseqüència de la vida. Tots, si fos possible, buscaríem allò que ens pogués fer viure eternament, però això ens faria realment vius?

Les excel·lents interpretacions dels actors s'acompanyen d'una Banda Sonora igualment excel·lent (composta per Clint Mansell) i una extraordinària fotografia (fixeu-vos els jocs amb la llum, com tota la pel·lícula condueix de la foscor a la llum, de la mort a la vida, com el procés de naixement) de mans de Matthew Libatique (que va col·laborar ja amb Aronofsky amb Pi i Requiem por un Sueño).

"La Fuente" planteja algunes d'aquestes qüestions i deixa a l'espectador la tasca de trobar-ne la resposta i plantejar-se'n d'altres. És un projecte molt ambiciós, i lògicament no a tothom agradarà. No cal entendre tots i cadascun dels fils argumentals que composen l'obra d'Aronofsky, t'has de deixar atrapar i emportar per la història, viure-la. És poesia, emoció, amor, metafísica i existencialisme... és en definitiva una pel·lícula arriscada i no deixarà indiferent a ningú.

Trailer

The Last Man, de Clint Mansell (amb escenes de la pel·lícula)

Playlist de la BSO (les pistes es reprodueixen en ordre)