dijous, 10 de desembre del 2009

Moon - La recerca d'un mateix



El cinema de ciència ficció no passa pel seu millor moment. Dels darrers dos o tres anys només salvaria les excel·lents Wall-E i Star Trek, i tirant una mica més enrere Hijos de los Hombres i alguna més que em sabrà greu no citar. Per altra banda, Los substitutos, Terminator Salvation, Gamer, Ultimatum a la Tierra, Death Race, El incidente, Soy Leyenda... són mostres de mediocritat, manca de guió, idees i originalitat.



On estan aquelles pel·lícules de ciència ficció que ens feien reflexionar sobre la pròpia existència, la humanitat, la identitat, valors com la vida i la llibertat?, on estan aquells bons guions i interpretacions? Sembla que una pel·lícula de ciència ficció hagi de girar al voltant d'espectaculars efectes digitals, i ens oblidem de l'argument i dels protagonistes: què pensen, com viuen, què volen, qui són...




Moon no inventa res, i no l'spoilejaré citant les pel·lícules que li serveixen d'inspiració, però tampoc pretén inventar res. Moon és una proposta honesta, senzilla, de baix pressupost, basada en una bona idea (de Duncan Jones) i un bon guió (de Nathan Parker), que gaudeix de les excel·lents interpretacions de Sam Rockwell i Kevin Spacey i la meravellosa banda sonora composta pel gran Clint Mansell.



Sam Rockwell és qui sustenta Moon, és el pilar de la pel·lícula i el seu motor. Sam Rockwell, que interpreta a Sam Bell, dóna una lliçó magistral d'interpretació i no tinc adjectius per definir la seva actuació: plena de sentiment i emocions que sap traslladar a l'espectador. És, sense cap tipus de dubte, una de les millors interpretacions dels darrers anys i es mereix tots els guardons i el reconeixement de la indústria cinematogràfica.



Kevin Spacey dóna veu a GERTY, un robot. El seu paper és, a primera vista, més senzill, però donar vida a una capsa de ferro inanimada és una proesa, i ho aconsegueix plenament, superant al mític HAL 9000.



Pel que fa a l'argument de la pel·lícula, no en penso dir res, i us aconsello que no mireu el tràiler, no llegiu cap entrevista ni busqueu informació a cap altre blog. La pel·lícula té el seu propi ritme narratiu i cal descobrir-la sense saber-ne res de res. Així doncs, caldrà que feu un acte de fe i salteu al buit amb els ulls tapats. Moon no us defraudarà.



Moon és una de les millors pel·lícules del 2009, i una obra mestra de la ciència ficció. Cinema d'abans en temps actuals, un clàssic modern, una gran pel·lícula.


dijous, 3 de desembre del 2009

Muse - Barcelona 2009

MUSE són grans, i el seu espectacle en directe és impressionant, potent i de gran bellesa, molt ben produït, gens recarregat i molt ben programat, apte per a tots els públics.

El més espectacular és la posada en escena, amb un escenari vertical en forma de tres torres. Els grups tendeixen cada cop més a escenografies més espectaculars, escenaris més grans i pantalles gegants; Muse ho simplifica en sis cubs (tres d'ells mòbils) que s'adapten perfectament al show.



Mentre que la gran pantalla d'U2 estava molt desaprofitada, MUSE exprimeix al màxim les múltiples pantalles de que disposa el seu muntatge, oferint imatges dels músics, paisatges, colors,... que s'ajusten perfectament a l'esperit de la música i que et traslladen literalment a un altre món.

Ara bé, no ens enganyem, el més important d'un concert és la música i MUSE no va defraudar. Uprising i Resistance, totes dues del darrer disc, van ser les primeres cançons en sonar.



MUSE s'havia posat el públic a la butxaca, i el va fer embogir amb la tercera peça de la nit: New Born.



A New Born va acompanyar Map Of The Problematique i Supermassive Black Hole. L'espectacle era potent, però alhora equilibrat. A Matt Bellamy no se li va anar la bola improvisant caòticament (la qual cosa hagués agradat a molta gent). Tot el contrari, l'espectacle estava molt ben calculat i el ritme molt ben controlat.



MUSE va continuar combinant cançons del seu darrer àlbum amb els clàssics: MK Ultra, Hysteria i l'excel·lent solo de Dom i Christopher.





El públic estava extasiat i només dúiem la meitat del concert. El setlist va continuar amb United States Of Eurasia (per mi, la pitjor cançó de MUSE), Feeling Good (una obra mestra) i Guiding Light.



Undisclosed Desires, una de les grans cançons del darrer disc de MUSE, va perdre molt en el directe (el problema tècnic que van patir segurament en va ser, en part, responsable), però Starlight, Plug In Baby i Time Is Running Out van tornar a posar les coses al seu lloc: increïblement ben tocades, addictives i espectaculars.



Després d'Unnatural Selection van venir els bisos. El concert arribava al seu final, i quin final !!! l'overtura d'Exogeneis, impressionant, i Stockholm Syndrome i Knights of Cydonia extraordinàries.





En definitiva, un excel·lent concert de gairebé dues hores de durada, amb un públic entregat, un muntatge extraordinari i uns MUSE musicalment sublims. Personalment, m'agrada tota la discografia de MUSE, així doncs, no em va molestar que gran part del setlist es centrés en els seus dos darrers treballs: The Resistance (8 cançons) i Black holes and Revelations (4 cançons) tot i que vaig enyorar temes com Bliss i Unintended. 

L'únic punt negatiu de la vetllada va ser l'organització: canviar de data un concert a darrera hora, fent-lo coincidir amb un partit de la Champions League, per culpa de la Copa Davis, és una manca de respecte als fans de MUSE.

Per més informació






dimarts, 1 de desembre del 2009

Muse - The Resistance



Han passat poc més de 10 anys des de la publicació del seu primer llarga durada: Showbiz.

Els inicis no són mai fàcils, però MUSE es va saber fer un lloc dins el món de la música o, millor dit, la indústria de la música. Aquell primer disc era extraordinari, revolucionari, tot i les clares influències de Radiohead. Analitzar l'àlbum no és l'objectiu d'aquest post, però cançons com Sunburn, Muscle Museum, Cave, Showbiz, Unintended i Uno es van convertir en himnes que la banda ha estat tocant al llarg dels seus deu anys d'història i que et posen la pell de gallina només sentir-los.

A Showbiz (1999) van acompanyar Origin of Symmetry (2001) i Absolution (2003), els millors treballs de la banda liderada per Matt Bellamy. Estem parlant de pura creativitat, experimentació i barreja de gèneres: New Born, Bliss, Space Dementia, Plug In Baby, Feeling Good, Citizen Erased, Apocalypse Please, Time Is Running Out, Sing For Absolution, Stockholm Syndrome, Hysteria, Butterflies and Hurricanes... Totes elles imprescindibles i autèntiques obres d'art.

Black Holes and Revelations (2006) suposa un punt d'inflexió en la carrera de la banda. Els discs anteriors no admetien terme mig: o t'encantaven o no els suportaves. MUSE no era una banda "fàcil", però amb Black Holes s'obren a un públic més ampli, oferint un àlbum més comercial. No estic criticant aquest treball, personalment m'encanta i considero que és molt bo: segueix l'estil musical iniciat per Origin of Symmetry, amb un contingut ideològic i polític més marcat (tot i que Absolution ja el tenia), i cal destacar Take a Bow, Starlight, Supermassive Black Hole, Map Of The Problematique, Invincible i Knights of Cydonia; però els fans "de tota la vida" comencen a enyorar aquells MUSE "experimentadors" i potents de principis de segle. Tot i això, l'àlbum va gaudir d'una molt bona acollida al ser més "digerible" que els seus anteriors treballs.

The Resistance (2009) va crear una gran expectació. L'àlbum era produït pel propi grup, així doncs, MUSE creava el seu primer treball 100% controlat per ells, sense censura, sense imposicions comercials, manipulacions o retallades: podien fer tot el que els donés la gana. Continuarien amb la trajectòria "comercial" iniciada amb Black Holes and Revelations o retornarien als seus orígens? MUSE es reinventaria a ell mateix, oferint nous sons? La resposta la vam tenir el mes de setembre, i els fans es van dividir: molts van quedar encantats, però molts d'altres es van sentir profundament decebuts, ja que MUSE va continuar amb la línia marcada per Black Holes.

The Resistance no és, en absolut, un mal àlbum. Em meravella Exogenesis, la impressionant i extraordinària simfonia rock de quasi 13 minuts al final del disc, i temes com Uprising, Resistance, Undisclosed Desires, Unnatural Selection, Guiding Light... són francament potents. Però és clar que MUSE busca un major mercat, més públic, sense perdre la seva essència ni "vendre's".

MUSE és una banda original i diferent, amb personalitat, que resisteix el pas del temps oferint una música de qualitat i rica en matisos. En definitiva, un grup que no té por a experimentar i a equivocar-se.

Per més informació

- MUSE




dijous, 19 de novembre del 2009

Dragon Age: Origins - Gràfics, BSO i conclusió final



Abans d'entrar a analitzar l'apartat gràfic del joc, m'agradaria fer una reflexió personal: els gràfics estan sobrevalorats; passa una cosa semblant amb els efectes digitals en les pel·lícules, i oblidem que els efectes especials no fan la pel·lícula sinó que són el mitjà, un recurs del que disposa el director per donar vida a la història escrita pels guionistes i fer-la creïble.

En el món dels videojocs, els gràfics són importants per tal de donar vida a l'univers (en aquest cas Thedas) que l'equip de programació vol crear, i per tal de fer creïble la història; però un joc amb excel·lents gràfics però sense un bon argument i una mala jugabilitat no val res.

El motor gràfic ha de ser, doncs, funcional: permetre una excel·lent jugabilitat, una bona optimització per tal que el joc arribi al major nombre possible d'usuaris i, alhora, oferir uns gràfics prou bons i "actuals" per a que el jugador es senti atrapat i es submergeixi plenament dins la trama. Partint d'aquesta premissa, Dragon Age: Originis disposa d'un motor gràfic sòlid i d'uns gràfics notables que permeten que el jugador visqui l'aventura i, gràcies a les eines d'edició publicades, que els propis usuaris puguin crear les seves pròpies missions i mods.




No hi ha, però cap motor gràfic perfecte, i podem criticar la qualitat d'algunes textures, però l'alta qualitat del disseny artístic dels escenaris, el gran nombre de localitzacions i paisatges que visitem, i l'excel·lent optimització del joc, fan que oblidem i perdonem els petits defectes i puguem gaudir d'un gran joc.



Pel que fa a la Banda Sonora, composta per Inon Zur i que s'adjunta en format digital en el Bonus Disc de l'edició col·leccionista, tot i que només destaca en un parell de temes, acompanya molt bé el desenvolupament de la trama. Ara bé, el que si cal destacar és el treball de doblatge, que només puc qualificar d'excel·lent, tot i que no arriba doblat al castellà i calgui llegir (constantment) els subtítols, que sí venen traduïts.




En conclusió, Dragon Age: Origins és un joc imprescindible per a qualsevol amant del Rol, amb una excel·lent edició en PC. Ofereix una història profunda que t'atrapa totalment, una molt bona jugabilitat, complexe per als jugadors més hardcore i, alhora, apte per a tots aquells que juguin per primera vegada a un joc de rol.

Enllaços d'interès
- BioWare
- Dragon Age Origins (Anglès)
- Dragon Age Origins (Castellà)
- BioWare Social Network
- Dragon Age Wiki (Oficial)
- Dragon Age Wiki
- Dragon Age: Origins - The Missing Manual
- Comunidad Española de Dragon Age 
- Comunidad Dragon Age
- Dragon Age: L'Encyclopédie 
- Dragon Age: Origins @ GameBanshee
- Dragon Age Modders
- RPG Modding
- Dragon Age Nexus
- Anàlisi per ultimONivel

Dragon Age: Origins - Disseny de personatges i jugabilitat

Felicitats, un cop instal·lat i configurat, ja podem començar a jugar amb Dragon Age: Origins, i el nostre primer pas dins d'aquesta gran aventura serà el de crear el protagonista: el nostre heroi.

Com acostuma a passar en els jocs de rol (excepte a The Witcher, que per motius de guió únicament podíem controlar a Geralt de Rivia), i no podia ser d'altra manera, Bioware ofereix un editor de personatges molt complert: podem escollir la raça (Humà, Elf o Nan), la classe (guerrer, pícar o mag), el sexe i l'origen (noble, plebeu, urbà,... segons la raça i classe escollides) del nostre heroi, i podem personalitzar la seva aparença (pell, tatuatges, forma de la cara...), i seleccionar els atributs, habilitats i talents/encanteris (tot i que per a aquells que no vulguin o no sàpiguen com assignar els atributs, habilitats i talents, el programa ho pot fer automàticament). Les possibilitats són quasi infinites.




Lògicament, la raça, classe, i atributs escollits determinen les habilitats i talents/encanteris que el nostre heroi podrà adquirir a mesura que augmenti de nivell, però també afecten a la trama de l'aventura, determinant l'origen del nostre protagonista, el lloc que ocupa dins l'univers de Thedas i com interactuarà amb els personatges que es creuïn en el seu camí. Tot això motiva a rejugar el joc, una vegada acabat, i viure'l des d'una perspectiva diferent.

Al llarg de l'aventura no només controlarem el nostre heroi, sinó que ens acompanyaran (en combat) fins a tres personatges més. Tot i que Bioware intenta crear un joc "amoral" (no hi ha decisions bones ni dolentes), és clar que les nostres decisions (ajudar a altres persones o "putejar-les") afectaran les relacions amb els nostres companys i a les trames "secundàries".

En quant a la jugabilitat i sistema de combat, Dragon Age: Origins, suposa un retorn al clàssic joc de rol on l'estratègia juga un paper fonamental. Així doncs, quan sigui detectat un enemic el joc entrarà en pausa, en aquest moment podrem seleccionar cadascun dels personatges, situar-los en llocs estratègics i assignar-los tasques específiques. També podrem alternar entre una perspectiva zenital (perfecte per a analitzar el camp de batalla, establir estratègies i moure els personatges) i una en tercera persona (més espectacular per a gaudir de la batalla i molts cops més precisa a l'hora d'efectuar els atacs). Les aptituds que anem adquirint podran ser vinculades en una barra localitzada a la part inferior de la pantalla, i simplement clicant sobre el poder màgic o el talent i després sobre l'enemic en qüestió, podrem executar l'acció desitjada.

Per altra banda, i per tal d'evitar donar ordres específiques constantment, és possible configurar les tàctiques de combat del nostre grup per tal d'agilitzar el procés, deixant que sigui el sistema qui assigni a cada personatge l'acció més adequada; així doncs, podem programar un arquer per a que mantingui la distància amb els enemics, canvii l'arc per una espasa quan un enemic se li apropi i prengui una poció concreta si la salut baixa d'un % concret. Lògicament, en un nivell de dificultat baix no caldrà estar pausant l'acció constantment, i l'estratègia de combat no serà determinant; però en nivells més elevats, caldrà fer ús de totes les nostres habilitats i recursos (sí, també podem utilitzar l'entorn al nostre favor) per tal de derrotar les ordes d'enemics.




La jugabilitat és, doncs, comparable a la de Baldur's Gate, o la dels Cavallers de l'Antiga República (tot i que aquest darrer sòls disposava de perspectiva en tercera persona i el sistema de combat era més directe) i s'allunya del Rol d'acció (Jade Empire, Mass Effect, Oblivion o Fallout 3).

Sense cap tipus de dubte, la història és un dels punts forts del joc, i tot i que el seu plantejament l'hem vist milions de vegades (el bé contra el mal en un món que recorda massa el de Tolkien), aconsegueix atrapar-nos amb uns personatges carismàtics, ben construïts, amb una personalitat ben definida i creïble. Ens trobem davant d'un joc llarg (70 hores mínim), i la seva rejugabilitat i la possibilitat de descarregar nou contingut (creat per Bioware -de pagament- i creat per altres usuaris -gratuït-) augmenten la seva durada considerablement, amb una trama principal i secundàries interessants que t'absorbeixen completament.

divendres, 13 de novembre del 2009

Dragon Age: Origins - Instal·lació i configuració del perfil online



En aquest segon post tractaré el procés d'instal·lació i configuració de Dragon Age: Origins, centrant-me en la seva Comunitat Online; perquè Dragon Age: Origins no és un MMOG, però tenir ben configurat el nostre perfil serà essencial per tal de descarregar noves missions (creades per Bioware i els propis usuaris) i mods, intercanviar impressions, dubtes, participar en debats amb altres companys...

El procés d'instal·lació no és complicat: simplement introduint el DVD 1 (el segon conté altres idiomes) s'autoexecutarà el setup, que ens demanarà introduir el codi situat a la coberta posterior del manual d'instruccions. A partir d'aquí, el procès és automàtic.

Paral·lelament, caldrà que ens dirigim al Social Network de Bioware per tal de crear el nostre Compte online i Perfil. En aquest punt poden sorgir els primers problemes si ja teníem un compte anterior amb EA que calgui actualitzar. Sigui com sigui, haurem d'escollir un correu electrònic, una contrasenya i un nom d'usuari. Aquest procés és fonamental i cal fer-lo amb molta cura, perquè un cop creat el perfil aquest no podrà ser modificat i un cop registrat el joc, aquest quedarà vinculat al correu electrònic i nom d'usuari escollits.

Un cop s'hagi acabat d'instal·lar el joc, l'actualitzarem a la darrera versió. Per fer-ho caldrà iniciar la nostra sessió dins la web de la Social Network de Bioware (introduint el nostre correu electrònic i contrasenya) per tal d'accedir al nostre perfil i descarregar la darrera actualització clicant a l'opció Game Patches

Abans de jugar cal completar uns passos més. En primer lloc, cal configurar la connexió online, i per a fer-ho caldrà executar el joc i esperar a que es carregui el Menú Principal. Dins el Menú Principal hi ha l'opció Conectar, que us permetrà introduir les dades del compte de Bioware/EA creat prèviament. Introduïu el correu electrònic i la contrasenya (els mateixos que us permeten accedir al vostre perfil de la Social Network de Bioware) i el programa es connectarà amb els servidors de Bioware, enllaçant-vos amb la comunitat Online.

Es llavors quan podreu introduir els codis amb el contingut descarregable que acompanyen el videojoc: Els codis s'introdueixen a l'apartat Canjear Código de Promoción de la web de Bioware, i un cop introduïts us activarà les noves armadures, objectes, missions... que quedaran permanentment vinculades al vostre perfil, correu electrònic i nom d'usuari. Cada codi només pot ser utilitzat una vegada, o sigui que cal anar amb molt de compte abans d'introduir-lo i comprovar que les dades del perfil siguin les correctes. Clicant sobre l'opció Your registered game promotions de la Social Network de Bioware podreu comprovar que el procés de canje s'ha efectuat correctament.

Un cop activat el contingut descarregable podeu tornar al joc i aquest cop cliqueu (des del Menú Principal) sobre l'opció Descarga de Contenido. Si tenim la connexió ben configurada, el programa es connectarà als servidors de Bioware i iniciarà la descàrrega de les missions (per exemple, la del presoner de pedra). El procés de descàrrega és lent i requereix disposar de privilegis d'administrador del sistema.

El procés és llarg i confús, i el manual del joc (clarament insuficient) no l'explica. Considero que el sistema de descàrregues de The Witcher és més simple i intuïtiu (registrar el joc a internet en un perfil i des de la web poder descarregar els arxius executables d'instal·lació de les ampliacions).

Registrar el joc i tenir el Perfil ben configurat permet descarregar missions, obtenir logros que us donaran punts per poder descarregar noves missions i extres (o comprar-los), enviar captures de pantalla, consultar les teves estadístiques per internet, participar en els fòrums, crear i penjar les teves pròpies missions, subscriure't i descarregar els projectes creats per altres usuaris, ingressar en Grups, debats... En definitiva, formar part d'una gran comunitat.

dijous, 12 de novembre del 2009

Dragon Age: Origins - Quina edició compro?




La setmana passada va sortir al mercat el darrer joc de Bioware, Dragon Age: Origins, successor espiritual del mític Baldur's Gate. Analitzar un joc com aquest en un únic post és impossible. És un joc excepcional, en tots els sentits, i exigeix ser analitzat de forma detallada.

En aquest primer post tractaré les diferents versions que han sortit a la venda.

Tot i que sóc molt crític amb el PC, Dragon Age: Origins ha estat creat i dissenyat per ser jugat en PC i, per tant, ha de ser jugat en PC. Els seus requisits mínims són "assequibles" i el joc, molt ben optimitzat, es mou amb fluïdesa. Les versions per videoconsola són simples ports que no disposen de la perspectiva zenital, la possibilitat de disposar d'eines d'edició de missions i mods, i sense el precís control del ratolí.

Descartant, doncs, les versions per a PS3 i XBox 360, Dragon Age: Origins s'ha editat, en PC, en 3 formats:

- Normal (Dragon Age Origins Regular Edition)  Inclou el videojoc més la missió The Stone Prisoner i l'armadura Blood Dragon.

- Col·leccionista (Dragon Age Origins Collector's Edition) Inclou un plànol, el videojoc en una capsa metàl·lica més la missió The Stone Prisoner, l'armadura Blood Dragon i tres objectes: Bergen's honor, Grimoire Of The Frozen Wastes i Final Reason; i un DVD amb tràilers, un documental, la banda sonora i fons de pantalla.

- Digital (Digital Deluxe Edition)  Inclou el videojoc més les missions The Stone Prisoner i Wardens Keep, l'armadura Blood Dragon, tres objectes: Bergen's honor, Grimoire Of The Frozen Wastes i Final Reason, la banda sonora i fons de pantalla.

És clar que, en quant a contingut jugable, l'edició més complerta és la digital. Tot i això, jo encara m'aferro al format físic, amb la seva capsa, manual imprès... i finalment m'he decantat per l'edició col·leccionista. Que només suposa una despesa "extra" de 10 €. A canvi d'això gaudeixes de 3 objectes que no hi ha a l'edició normal, d'un plànol (una freakada), una capsa metàl·lica i un Bonus DVD amb tràilers, documentals i la BSO del joc. Molta gent pot considerar que això no és suficient i que és una edició col·leccionista "fluixa", però a mi m'ha satisfet.

Cal tenir en compte que el manual de l'edició col·leccionista està en anglès, tot i que s'acompanya una versió en castellà en format pdf. En tot cas, el contingut del manual és el mateix en les tres edicions i, per a mi, és el punt negatiu d'un joc (que analitzaré en els següents posts) excel·lent. Dic negatiu perquè el manual és clarament insuficient a nivell d'instal·lació i creació del Perfil online, i només ofereix una petita base per tal d'aprendre els controls i dinàmica del joc. Sense cap tipus de dubte, un joc de rol requereix d'un manual molt més complert.

dimarts, 3 de novembre del 2009

divendres, 9 d’octubre del 2009

Brett Anderson



Brett Anderson, ex líder de Suede, està a punt de treure el seu nou disc Slow Attack, i això és una molt bona notícia.

Parlar de Brett Anderson, per a qui no el conegui, vol dir parlar de Suede, parlar de Bernard Butler i parlar, en definitiva, d'una de les millors bandes de Brit Pop / Glam Rock de la història.

Suede va néixer l'any 1989 amb Brett Anderson a les veus, Bernard Butler a la guitarra, Matt Osman al baix i Simon Gilbert a la bateria; tot i que el mèrit se l'emportaven Brett Anderson i Bernard Butler composant cançons potents, provocadores, plenes de talent i d'ambigüitat sexual. El seu primer disc Suede va ser un èxit absolut, però van començar a sorgir diferències entre els dos líders i Bernard va acabar abandonant el grup mentre gravaven el segon llarga durada Dog Man Star.




Dog Man Star era un àlbum potent, molt bo, però la marxa de Bernard Butler afecta l'estil musical de la banda i el seu tercer disc Coming Up, tot i que és converteix en un nou èxit rotund, deixa de banda la foscor dels anteriors treballs per oferir un to més optimista i comercial que desagrada a alguns fans.

Head Music va suposar l'inici de la decadència, amb un estil musical encara més comercial, "fàcil" i convencional, i New Morning, el seu cinquè i pitjor àlbum, suposa la fi del grup.

Ara bé, l'any 2005, Bernard Butler i Brett Anderson resolen les seves diferències i decideixen formar un nou grup, The Tears i publiquen Here Comes the Tears, un excel·lent disc que no va obtenir l'acceptació merescuda de crítica i públic i que va portar a la separació definitiva dels dos músics.

Però així és el món de la música, injust, i Brett Anderson comença una nova carrera musical en solitari, amb dos excel·lents àlbums, Brett Anderson i Wilderness, profunds, íntims, reflexius, personals... una autèntica meravella.



I ara a l'octubre ens arriba Slow Attack del qual, a Youtube ja es poden sentir alguns dels seus temes interpretats pel propi Brett Anderson.


Més informació


divendres, 18 de setembre del 2009

Psychoville



Si parlem de sèries de televisió, tots tenim clar que l'estiu és una estació horrorosa. Les principals sèries (Lost, 24, Mentalista, Fringe, House... per citar-ne algunes) fan vacances i d'altres esperen la seva estrena a la tardor o l'hivern.

Però a vegades et trobes amb petits regals, sèries modestes, difícils d'encaixar enmig de les grans superproduccions, però que per la seva originalitat, excel·lent guió i interpretacions, superen als productes més comercials.

La sorpresa d'aquest estiu ha estat, sense cap mena de dubte Psychoville, una barreja de comèdia-suspens-terror creada per Reece Shearsmith i Steve Pemberton, dos dels membres de The League of Gentlemen, sèrie de culte al Regne Unit.

Els protagonistes de Psychoville són una colla de freaks inadaptats: un aprenent d'assassí en sèrie i la seva no menys perillosa mare, un pallasso manc i amargat, un milionari cec col·leccionista de ninots de peluix, una mare obsessionada amb el seu nadó (que realment és un ninot de plàstic) i un nan amb poders mentals. I tots ells només tenen en comú una cosa: una carta misteriosa que conté el missatge "Sé el que vau fer".

Creieu-me, és una sèrie imprescindible i tenint en compte la seva curta durada (només set episodis) no hi ha excusa possible per no veure-la. Això sí, cal tenir en compte que de moment només s'ha estrenat al Regne Unit i que segurament tindrà una seqüela (ja que té un final inacabat totalment obert). Per altra banda, els més cinèfils gaudiran de les referències a clàssics del cinema negre i del suspens.




Més informació a:

  http://www.comedy.org.uk/guide/tv/psychoville/

  http://www.bbc.co.uk/psychoville/

  http://en.wikipedia.org/wiki/Psychoville

I per aquells que hagin quedat atrapats en el món de Psychoville, podeu visitar les següents webs:

  www.robertgreenspan.co.uk

  www.bigginspanto.co.uk

  www.midgetgemsvideo.co.uk

  www.lomaxcommodities.co.uk

  www.jellyparties.co.uk

  www.jollyparties.co.uk

  www.bestmurders.co.uk

  www.murderandchips.co.uk

  www.freddyfruitcake.co.uk

  www.insideravenhill.co.uk

dilluns, 7 de setembre del 2009

Coldplay Barcelona 2009 – Sector 121

No, no m’he acabat de grillar (potser només una miqueta), simplement sóc un freaky i el nostre estimat Two-Face resumeix en una imatge el que va suposar el concert de Coldplay per al públic de l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

Efectivament, dues cares de la mateixa moneda, el mateix concert i dues experiències totalment diferents depenent del sector on et trobaves. La meva dona i jo vam tenir sort i vam gaudir d’un concert excel·lent, per a d’altres va ser un frau i una presa de pel, i tot per culpa d’uns problemes tècnics que van deixar sense so a la meitat de l’estadi.

Ho he dit a diversos posts i ho continuo pensant, Viva la Vida or Death and All His Friends és, fins el moment, el millor disc de Coldplay: madur, profund, ric en matisos i sentiments, i el salt als grans estadis l’han fet encara més gran, més ric i més espectacular. Coldplay necessitava donar el pas i tot i oferir un muntatge molt més modest que el d’U2 i un setlist clavat (a excepció de dues o tres cançons) al del concert del 2008, em van atrapar de nou amb el seu directe, la seva màgia i la seva força.

Abans d’entrar en matèria vull fer referència a les excel·lents actuacions dels teloners.

Per una banda, els The Sunday Drivers, un grup de pop, pop-rock o indie-pop (com vulgueu classificar-los) espanyol amb un so potent i molt interessant. Caldrà prendre’n nota i anar-los seguint perquè en desconeixia totalment la seva existència i em van encantar.


I per altra banda, els The Flaming Lips, un excel·lent grup que trenca esquemes. Personalment, em va sorprendre que actuessin com a teloners de Coldplay: en primer lloc perquè la seva música (alternativa) no té res a veure amb el pop comercial; i en segon lloc perquè, atenent a la seva excel·lent trajectòria musical, potser haurien d’haver estat els Coldplay els teloners dels The Flaming Lips, però així són les coses... En tot cas, van oferir una actuació inoblidable que, malauradament, el públic no va acabar de reconèixer.


L’estadi es va anar omplint a poc a poc, 63.000 persones mirant el cel pregant per a que no plogués, que Chris Martin s’hagués recuperat dels problemes de gola i que res espatllés la gravació del concert (que havia de ser editat en DVD). Va sonar Magnificent dels U2, el Danubi Blau, les llums es van apagar i va començar a sonar Life In Tecnicholor mentre a les pantalles gegants una càmera feia un zoom des del planeta terra vist des de l’espai fins l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

I llavors va ser quan van començar a aparèixer els problemes tècnics, problemes de potència? Sigui com sigui, fins a tres vegades (dues amb Life In Tecnicholor i una amb Violet Hill) va “petar” el sistema de llum i so (tres petits talls que no arribaven al segon) que sembla ser van obligar a “desactivar” alguns altaveus (o simplement van quedar fregits).


Des de la nostra posició només vam notar aquells tres petits talls en les dues primeres cançons, i la resta del concert va sonar perfectament, sense tenir consciència que part de l’estadi no sentia absolutament res.


El setlist va ser molt semblant al concert del 2008, amb clàssics com Clocks, Politik, Yellow, Fix You, The Hardest Part, In My Place, Viva La Vida (l’himne per excel·lència) i noves incorporacions del Prospekt's March, amb el Life In Technicolor II i Glass of Water.

Tot i els problemes de salut que arrastrava Chris Martin, es van entregar al 100%, buscant sempre la implicació del públic. Però a on l’espectacle va destacar va ser en l’espectacular posada en escena, la pantalla gegant de l’escenari que es va començar a descobrir amb Violet Hill i Yellow i es va mostrar completament amb Glass Of Water.


I moments inoblidables com el ball de globus de Yellow, els milions de papallones de colors volant sobre l’estadi a Loverns In Japan o els focs artificials a Life In Technicolor II.




En conclusió: els que no vam patir els problemes de so ens vam passar una hora i mitja ballant i cantant a ple pulmó sense parar, gaudint d’un excel·lent concert que consolida a Coldplay com a grup d’estadis, capaç d’emocionar i transmetre la força de les seves cançons amb una posada en escena espectacular. Però els problemes tècnics que van deixar sense so a part de l’estadi poden passar factura al grup, ja que molta gent va sortir profundament decebuda i indignada del concert i possiblement no hi tornaran mai més. En tot cas, és d’esperar que n’hagin pres nota i que, de cara a futures gires, tinguin més cura dels aspectes tècnics de l’espectacle.

Imatges del concert

Fotografies obtingudes de la web Coldplaying 




Descarregar audio del concert (bootleg) 

- Coldplay Bootlegs (registrant-vos podreu descarregar el concert en format d’audio lossless)


Cròniques televisió 

- TV3

Cròniques diaris digitals

- Guillermo Granell: “Fiasco de Coldplay en Barcelona”. La Vanguardia

- Esteban Linés: “65.000 incondicionales arropan a Coldplay en el Estadio Olímpico”. La Vanguardia

- “Coldplay omple l'Estadi Olímpic en un concert que recull elogis i esbroncades a Barcelona” Telenoticies.cat

- Luis Hidalgo: “Gran apoteosis de Coldplay en un Estadio Olímpico rendido” El País 

- Jordi Bianciotto: “Coldplay funde poder y emoción en Montjuïc” El Periódico

Altres enllaços

- Coldplay

- Coldplaying

dimecres, 12 d’agost del 2009

Batman Arkham Asylum



M'emociono massa, ho sé, no ho puc evitar. Em passa sempre. M'ensenyen unes imatges i un tràiler de l'Indiana Jones and the staff of kings i penso "quina passada..." i a l'hora de la veritat em trobo amb un trunyasso que fa fàstic. La culpa es meva, hauria de sentir la pudor, però em deixo enlluernar i caic miserablement a la trampa...

Cauré aquest cop a la trampa del Joker? O realment Batman Arkham Asylum és el joc que tots esperàvem? Portem mesos llegint previews, mirant tràilers i, aparentment, té una pinta estupenda, però per fi he pogut fer un petit tast del que serà el joc gràcies a la demo que es pot descarregar gratuïtament per a XBOX 360, PS3 i PC. I quina demo !!! A l'espera del joc complert (fins llavors no puc fer cap judici definitiu), tot apunta a que ens trobem amb un excel·lent videojoc.

No es tracta de cap continuació de la saga cinematogràfica dirigida per Cristopher Nolan, i tampoc és cap adaptació de l'excel·lent novel·la gràfica Arkham Asylum: A Serious House on Serious Earth del 1989 escrita per Grant Morrison i il·lustrada per Dave McKean.

Els primers minuts del joc (i de la demo) són tècnicament impressionants: lògicament ens trobem amb una presentació en forma de cinemàtica, però sense adonar-nos, sense patir cap procés de càrrega, de forma fluïda i sense cap diferència a nivell gràfic, prenem els controls de Batman per iniciar el nostre primer combat. Increïble: si a la pantalla de l'ordinador no m'apareix el tutorial de combat  no m'hagués adonat que s'havia acabat la cinemàtica i que el joc havia començat.

El primer apartat a destacar del joc és, doncs, el seu nivell tècnic i qualitat gràfica, amb models detallats, moviments fluïts i una estètica que ens trasllada al manicomi Arkham, un autèntic infern.

La Banda Sonora, molt bona, recorda a la de les pel·lícules, amb un to més fosc; i pel que fa al dobladors, compta amb la veu de Claudio Serrano, doblador de Christian Bale a Batman Begin i El Caballero Oscuro. Pel que fa al Joker, tot i no ser un mal doblatge, prefereixo l'original  en anglès de Mark Hamill.



El sistema de combat m'ha encantat ja que és simple però efectiu, espectacular i elegant: amb el botó esquerre del ratolí ataquem, amb el botó dret contraataquem en cas que ens ataquin per l'esquena o pel costat, i també podem esquivar-los i executar algunes combos.




Ara bé, Batman no és Wolverine, i abans d'atacar, observa, analitza, investiga, s'amaga en la foscor i ataca per sorpresa i això és el que el joc ens permet fer d'una manera molt intuïtiva, donant-nos la llibertat per estudiar el terreny, observar els nostres enemics i dissenyar l'estratègia per acabar amb ells, un a un.

M'encanta el moment quan l'últim dels nostres enemics, quan veu que tots els seus companys han desaparegut, comença a cridar i a disparar, mentre jo, m'acosto pel darrera i li dono el cop de gràcia final...

dimarts, 4 d’agost del 2009

U2 360º Barcelona 30-06-2009



El 30 de juny va començar la nova gira d’U2 a Barcelona amb un espectacle impressionant i una posada en escena que supera la del Pop Mart i Vertigo Tour.

La clau de l’èxit és un escenari que ofereix una perspectiva de 360º. Jo tenia les meves reserves però he de reconèixer que U2 ha aconseguit, tot i les descomunals dimensions de l’escenari, apropar-se al públic i oferir una experiència inoblidable. 

Els teloners, els Snow Patrol, es van entregar al 200% i van oferir un concert brillant on l’Urpa d’U2 va començar a mostrar les seves excel·lències: bona perspectiva, una pantalla de gran qualitat i definició i un so impecable.



Va sonar Transmission dels Joy Division, l’Space Oddity de David Bowie i amb Kingdom tots sabíem que el concert estava a punt de començar. Larry Mullen Jr., el bateria, va pujar a l’escenari i va començar a tocar Breathe, donant entrada a la resta del grup: The Edge guitarra, Adam Clayton baix i finalment, Bono. Em vaig emocionar, em va recordar el principi d’Streets Have No Name o el final de 40”, per a mi l’inici perfecte del concert i de la nova gira dels U2.     
 
A Breathe la van acompanyar tres cançons més del nou àlbum: No Line On The Horizon (una de les meves cançons preferides), Get On Your Boots (una cançó que m’agrada però que reconec que és de les més “fluixes” del disc, tot i que en directe guanya moltíssim) i Magnificent (de les millors, tot i que té una lletra molt simple).
 
El concert va començar amb força, tot i que entenc que a aquells a qui no acabi de convèncer el darrer disc d’U2 puguin trobar-lo fluix. A mi, personalment, em va encantar.
 
Això sí, tot l’estadi es va alçar quan van començar a sonar els clàssics: els més nous com Beautiful Day, o les més àntics com I Still Haven’t Found What I’m Looking For (un himne, una pregària), Àngel Of Harlem...
 
Però va ser amb The Unforgettable Fire quan el cor se’m va elevar al cel. La cançó és una obra mestra i el grup la va interpretar d’una manera excepcional. La melodia de la guitarra de l’Edge t’envolta, t’atrapa, t’eleva, mentre Bono t’esquinça amb la seva veu i la lletra de la cançó, inspirada en una exposició de pintures de supervivents d’Hiroshima i Nagasaki. Sense cap tipus de dubte hi va haver un abans i un després en la història d’U2 amb aquest tema.   
   
City Of Blinding Lights va ser un clar exemple del poder de l’Urpa d’U2, capaç d’oferir un espectacle de llum i so que t’hipnotitza absolutament.
 
 
Vertigo, I’ll Go Crazy If I Don’t Go Crazy Tonight (en forma d’un sorprenent i magnífic remix que va convertir tot l’estadi en una discoteca), i de nou els clàssics que hem sentit milers de vegades, però que continuen posant-nos la pell de gallina: Sunday Bloody Sunday, Pride, MLK, Where The Streets Have No Name, One.  
 
One va posar la nota negativa a un concert que fins aquest moment havia estat excel·lent, amb un error de Bono al confondre’s en la lletra (cosa que li passa sovint) que va obligar al grup a parar i tornar a començar la cançó des de la segona estrofa. No vull justificar al grup, però esperava que passés una cosa així, acostuma a passar als inicis de gira i de fet, són aquestes anècdotes les que fan que un concert sigui especial.
 
En tot cas, la següent cançó, una autèntica sorpresa, va tornar a aixecar els ànims: Ultraviolet, una de les millors cançons del grup.  
I com no podia faltar, With Or Without You, un cançó que personalment crec que haurien d’eliminar del repertori perquè el Bono ja no té veu per cantar-la, però continua emocionant i és extraordinari sentir a 90.000 persones cantant-la alhora.
 
Moment Of Surrender va posar punt i final al concert. Personalment m’hagués agradat un final més potent (el final dels concerts del Vertigo Tour amb la cançó Vertigo era apoteòsic), però Moment of Surrender és una cançó excel·lent, una pregària a Déu, una cançó sobre la humilitat i l’acceptació de la derrota per a un renaixement.
 
El concert del 30 de juny de 2009 a Barcelona va ser històric, dues hores i quart de música, espectacle i sorpreses, com per exemple la connexió amb l’estació espacial internacional.
Un excel·lent concert i un excel·lent principi de gira, i el més important: si així ha estat el primer concert de la gira, quan encara falta rodatge i cal ajustar el setlist i treure més rendiment a la pantalla gegant de l’Urpa amb les seves llums i so, no vull ni imaginar com serà el U2 360º Tour al tercer leg.   Des de la web U2 360º Tour - U2 Bootlegs s’està treballant en el DVD multicam del primer concert de Barcelona, i els tràilers publicats tenen molt bona pinta. Mentrestant, via internet (no es pot descarregar) es pot veure un muntatge multicam dels dos concerts de Barcelona.  
U2 Full concert 360 Tour Barcelona_Part One U2 Full Concert 360 Tour Barcelona_Part Two U2 Full Concert 360 Tour Barcelona_Part Three
Per a descarregar el concert en àudio, podeu fer-ho des de la web U2 360º Tour - U2 Bootlegs o anant a U2 Start.com